01/11/2015

Les Nacions Unides i Catalunya: ¿una confusió interessada?

4 min

Coincidint amb el 70è aniversari de l’entrada en vigor de la Carta de les Nacions Unides, el seu secretari actual, Ban Ki-moon, ha visitat Madrid i ha estat entrevistat per alguns mitjans de comunicació. Inevitablement, ha sortit el tema de les tenses relacions entre Catalunya i el govern espanyol, del qual el secretari general s’ha manifestat informat, fet gens menyspreable, mentre que altres paraules seves han provocat un cert desconcert, en part per ignorància, i en part per simple manipulació de la totalitat de les seves declaracions, que van ser molt curtes pel que fa a aquesta qüestió.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Un titular que es pot interpretar de moltes maneres és quan va afirmar que “Catalunya no figura en la «categoria» de territoris als quals l’ONU reconeix el dret d’autodeterminació”. Per als no partidaris del procés sobiranista, representava un aval a les seves tesis de la il·legalitat de qualsevol declaració unilateral d’independència i del fet irreversible que Catalunya mai seria reconeguda com un estat per l’anomenada comunitat internacional.

Els que pensen així, basant-se en la pràctica de les Nacions Unides, és que potser no saben que el secretari general de les Nacions Unides només es refereix a aquells territoris no autònoms que figuren en una llista del Comitè de Descolonització, que ha permès que, des del 1945, més de 80 colònies obtinguessin la independència de les seves respectives metròpolis, molt particularment als anys seixanta. Avui dia, encara queden 17 territoris per descolonitzar, la majoria pertanyents al Regne Unit. El territori més gran -en extensió- per descolonitzar continua sent el Sàhara Occidental, per a vergonya de tots plegats. El territori més petit per descolonitzar també ens és ben proper: Gibraltar, però amb la diferència que la gent gibraltarenya ja ha manifestat repetides vegades la seva voluntat de continuar sent membre del Regne Unit. La resta de territoris són petites illes, la major part. Catalunya, per tant, no figura en aquesta llista, que és justament la “categoria” de territoris a què es referia, amb tota la raó, el secretari general.

Això vol dir, doncs, que hi ha altres “categories” de territoris en els quals hi ha o hi ha hagut demandes de plena sobirania (independència), autogovern, autonomia, cosobirania, federalisme i altres fórmules, que denomino arquitectures polítiques intermèdies. Cap d’aquests casos estan o han estat a la llista de referència de les Nacions Unides, i tanmateix han hagut de ser gestionats, negociats o mediats, sigui per les Nacions Unides, per altres organismes regionals, per països amb vocació mediadora, per institucions especialitzades o fins i tot per persones particulars. Durant les darreres dècades s’han constituït nous països, i de moltes maneres diferents. Recordeu, per posar alguns exemples, els tres països bàltics, les Repúbliques que formaven part de la Unió Soviètica, els països que formaven la Federació iugoslava, la partició del Sudan via referèndum, o la separació amistosa de l’antiga Txecoslovàquia. Afegim-hi també algunes reunificacions, com l’alemanya; nous estatus polítics, com a Irlanda del Nord; situacions per aclarir, com Kosovo; territoris que són independents de facto, com Ossètia del Sud o Abkhàzia, a Geòrgia; territoris amb estatus per aclarir, com Cabinda (Angola), la Casamance (Senegal), Nagorno-Karabakh (disputat entre Armènia i l’Azerbaidjan), el Tibet (Xina), Xipre (dividit en dues comunitats diferenciades); noves autonomies com a l’illa de Mindanao (Filipines) o l’autonomia avançada assolida a Aceh (Indonèsia), després d’anys de demanda d’independència; les negociacions sobre el futur d’alguns estats de l’Índia (Assam, Manipur, Nagaland, Tripura), el Caixmir, disputat per l’Índia i el Pakistan, la regió de Transnístria (Moldàvia), etc.

Què vull dir amb aquesta mostra? Doncs que al món hi ha una multitud de casos per resoldre pel que fa a estatus polític, i que el més estúpid és fer veure que aquesta realitat no existeix. Una segona consideració és que l’estatus final desitjat ni sempre és el mateix ni es podrà sempre aconseguir el que es vol. D’aquí la necessitat de negociar i dialogar, d’una banda, i de veure les necessitats profundes dels pobles o de les comunitats, més enllà del seu posicionament inicial, atès que de vegades, no sempre, es pot arribar a acords amb fórmules inicialment no previstes. Per això, però, cal molt diàleg i entendre les realitats diverses que poden existir, i de vegades coexistir. En aquest sentit, el secretari general de les Nacions Unides ha estat mal aconsellat quan ha dit que “una important característica d’Espanya és el seu respecte per les diversitats culturals, lingüístiques i històriques”... Què més voldríem! No seríem ara on som si, des de l’inici de la democràcia, haguessin fet pedagogia de la diversitat plurinacional i lingüística. En canvi, Ban Ki-moon té raó quan afegeix que vol que a Espanya-Catalunya “hi hagi una solució consensuada, basada en la democràcia i en la línia de la tradició democràtica”. El problema és que, tant en el nostre cas, com en el de molts altres que he citat anteriorment, aquest diàleg no existeix perquè s’han posat línies vermelles que no permeten canviar l’ statu quo. Aquest és el problema, i no les llistes de les Nacions Unides, que al final s’ha hagut d’adaptar a situacions molt diverses.

stats