Mirar cap a un altre costat

Ara que fa deu anys de la inauguració de la capella de Miquel Barceló, la del Santíssim, a la Seu de Mallorca, la Catedral i la UIB, estretament lligades, han organitzat durant aquests dos darrers dies un col·loqui internacional sobre l’art contemporani al temple més rellevant de l’illa. És un tema important perquè el Capítol, el bisbe, el Govern de torn, l’assessora artística o qualque artista en particular han pogut tenir o poden tenir en un futur capricis que no en poques ocasions han ocasionat un bon maldecap a les persones que, des de Patrimoni del Consell, tenen l’obligació de vetlar pels Béns d’Interès Cultural.

Ara, per començar, tinc una bona notícia: sense fer gens de renou, finalment s’ha tret de la Seu l’escultura de Jaume Falconer dedicada als beats i sants de Mallorca, una peça que cal recordar que només va tenir un permís d’instal·lació parcial (un poc més de mitja obra) i també temporal (un any i fora). Hi ha estat quatre anys llargs, tot i els reiterats informes dels tècnics de Patrimoni recordant el despropòsit que era aquella immensa escultura dins la catedral. Ara la podeu veure si guaitau al pati del Palau Episcopal, un espai que no és BIC, així que facin amb l’esperpent d’escultura el que vulguin.

En tot cas, el col·loqui d’aquesta setmana podria coincidir o, millor dit, preparar el camí per a altres intervencions artístiques contemporànies que desitja fer d’aquí a no res el Capítol a la Seu, ara pendents dels informes tècnics de Patrimoni. Hi haurem d’estar atents.

Sigui com sigui, deu anys després de la intervenció de Miquel Barceló a la Seu, més enllà dels defensors i dels detractors de l’obra que folra la capella del Santíssim, seria convenient que el que va passar, com es va fer i el que es va fer, servís d’exemple per a futures iniciatives que puguin afectar l’edifici gòtic. La cosa no està en el fet que la representació de la multiplicació dels pans i dels peixos que va fer Barceló agradi més o menys, o gens. El que és cert i segur és que des del moment que va néixer el projecte mai no hi va haver un debat obert, ni tan sols un debat d’experts i tècnics de Patrimoni que valoràs la idoneïtat de la intervenció. Per una banda, es va mirar cap un altre costat en el moment que la gran crosta de ceràmica es clavava, com qui diu, pam a pam, amb ancoratges als murs del temple gòtic, cosa que està expressament prohibida a la Llei de patrimoni pel que fa als edificis BIC. Per ser vós qui sou, clavau a voler.D’altra banda, és innegable que l’artista felanitxer no es va preocupar ni poc ni gens de potenciar l’espai, ni les característiques de l’arquitectura gòtica, quan intervenia una de les parts principals i més antigues de la Seu. Però no és a ell a qui s’ha de retreure, sinó als que li permeteren obrar com li vingués de gust. Avui, potser això no passaria. O sí.

En tot cas, no seria sobrer que del present debat o de la conjuntura actual nasqués un protocol d’actuació que obligàs a fer una planificació prèvia a l’hora d’afrontar intervencions que afecten la Seu de Mallorca. En paper hauria de quedar decidit quins espais o sobre quins elements de la Catedral es pot intervenir i a quins no, fins a quin punt pot arribar la intervenció i, també i potser sobretot, determinar quins són els criteris de qualitat i d’interès artístic que s’han d’exigir perquè la Seu no ens deixi en evidència davant les següents generacions.

Acomiadament improcedent

Encara avui em sorprèn que un dels concursos més criticats dels darrers temps, el de la plaça de conservador de la Fundació Pilar i Joan Miró, s’hagi resolt en el sentit familiar que tothom vaticinava i que, més enllà d’aquest observatori fa un parell de setmanes, ningú hagi aixecat la veu ni que fos per dir “això es veia venir”. Entretant, els responsables de la Miró han deixat clar, als que hi treballen i als que optin a treballar-hi, que a la institució no se li protesta. Resulta que pocs dies abans de donar a conèixer el nom de Patricia Juncosa com a nova conservadora, el director de la Fundació, Francisco Copado, va acomiadar una treballadora de la casa, una treballadora que, a més, s’havia presentat al concurs de conservadora i que, per més inri, havia presentat al·legacions contra un procediment que considerava injust. Protesta i al carrer. Els motius que s’escrivien al paper de l’acomiadament: “No respondre a les expectatives”. Podeu riure tant com vulgueu, mentre feis la llista dels treballadors d’empreses públiques que no responen. Us serà més fàcil i curt fer el llistat dels que hi responen. La Fundació Pilar i Joan Miró, per acabar-se de lluir, reconeix que l’acomiadament és improcedent i paga la indemnització. Amb els doblers de tothom. Cort calla i consent. Mira a un altre costat.