28/04/2017

Diners o dignitat

3 min
Diners o dignitat

Els resultats de la primera ronda de les eleccions presidencials franceses poden ser llegits i han estat llegits de moltes maneres. Per exemple, resulta espectacular la fractura entre la França rural i la urbana: Le Pen ha quedat cinquena a París, amb menys del 5% dels vots, però encapçala la meitat dels departaments, amb més del 30% dels vots a la Catalunya francesa i amb més del 28% al Mosel·la o a les Ardenes. És innegable el paral·lelisme entre aquesta fractura i la que han posat en relleu els resultats del Brexit.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tanmateix, l’exercici que proposo als lectors consisteix a dividir els francesos entre els col·lectius que podríem predir que estarien inclinats a un vot conservador i els que estarien inclinats a un vot contrari al conservadorisme (que em resisteixo a qualificar de progressista). En el primer grup hi posaríem els jubilats i les famílies amb ingressos elevats. En el segon, els joves, els obrers i les famílies amb ingressos baixos.

El primer grup ha votat, com seria d’esperar, per Fillon (gran vencedor entre els més grans de 70 anys) i per Macron. Res de sorprenent.

El comportament del segon grup resulta més interessant. Per dos motius. En primer lloc, perquè el seu vot s’ha dividit entre Mélenchon, que identifiquem amb l’extrema esquerra, i Le Pen, que identifiquem amb l’extrema dreta. El resultat de Le Pen entre els obrers resulta extraordinari perquè, amb un 37% dels seus vots, supera el que obtenia el Partit Comunista Francès en els seus millors moments (33% a les eleccions presidencials del 1969). El problema per a Le Pen i per a Mélenchon és que els joves, els obrers i els pobres presenten tradicionalment taxes d’abstenció molt elevades.

La coincidència entre els votants de l’esquerra-esquerra i els de Le Pen és el que explica que, a diferència de la resta de candidats, Mélenchon no hagi demanat explícitament el vot per Macron a la segona volta i que tampoc no ho hagi fet una de les veus més autoritzades de l’ala esquerra del Partit Socialista (PS), Martine Aubry, per a qui fer-ho li resulta “més fort” que ella mateixa.

El segon motiu pel qual el vot dels col·lectius menys conservadors resulta sorprenent és perquè en tots tres casos el candidat socialista, Benoît Hamon, ha obtingut resultats pèssims.

Per què ha fracassat Hamon? En opinió del seu col·lega (de moment) Manuel Valls, perquè estaria situat massa a l’esquerra: “Quan un fa una campanya d’extrema esquerra -ha declarat-, recull els fruits d’aquesta campanya”. Recordem que Valls (primer ministre) i Hamon (ministre d’Educació) es van enfrontar a les primàries del Partit Socialista, molt dividit entre els social-liberals i l’ala esquerra. Valls representava els primers (havia proposat canviar el nom del partit per eliminar-ne la paraula socialista) i és lògic que ara justifiqui la derrota perquè no van ser les seves propostes les que els militants van preferir.

Ara bé, que sigui lògic que Valls justifiqui la derrota d’Hamon perquè és massa d’esquerres no significa que tingui raó. Després de tot, Mélenchon se situa a l’esquerra del PS i ha obtingut uns resultats digníssims. Tan dignes que una hipotètica candidatura “d’extrema esquerra” que hagués agrupat els votants de Mélenchon i d’Hamon hauria superat de bon tros tant Macron com Le Pen i hauria passat a la segona volta.

El problema amb aquesta hipòtesi és que, així com les propostes de Mélenchon i de Le Pen tenien prou punts en comú per obtenir bons resultats en els mateixos col·lectius, les d’Hamon estaven situades als antípodes. En particular, en el que es refereix al món del treball.

Hamon, que va guanyar les primàries amb pocs vots molt concentrats a les zones urbanes, se situa en un hipotètic món postlaboral, un món on la desaparició de llocs de treball és inevitable a causa de la globalització i la robotització. En conseqüència, la seva proposta estrella -com la de tants que viuen en aquella hipòtesi- era la renda universal: un ingrés periòdic que l’estat ha de proporcionar a cada ciutadà pel sol fet de ser-ho. Mélenchon i Le Pen, en canvi, es presenten com a líders que no es resignen a la desaparició dels llocs de treball i que estan disposats a lluitar no perquè els francesos tinguin ingressos sinó perquè puguin guanyar-se’ls.

En vista dels resultats electorals, és fàcil concloure que Mélenchon i Le Pen tenien raó i que Hamon estava equivocat. Potser els valors dels nostres conciutadans variaran en el futur, però, ara per ara, el que necessitem no és només un nivell d’ingressos que ens permeti una vida digna, sinó també la sensació que el mereixem. Els entusiastes de la renda universal n’haurien de prendre nota.

stats