15/04/2017

Mentir per enfortir el procés?

3 min

¿Es pot tractar un lector com si fos un nen, un menor d’edat? ¿Se li poden amagar o maquillar les males notícies? En periodisme, és un debat recurrent. Tots els governs del món de totes les èpoques sempre han exigit als mitjans un relat positiu amb l’excusa de no desanimar la població, de contribuir a la cohesió social, a l’optimisme econòmic, etcètera. En el cas de les dictadures, el relat s’ha imposat. En períodes de guerra, la pressió augmenta pel (suposat) bé de la pàtria. I en qualsevol context, les excuses per demanar complicitat a la premsa mai falten: des del punt de vista del poder, sempre hi ha un bé superior al dret a una informació completa i lliure.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Sovint des del sobiranisme es tendeix a demanar un relat netament positiu del procés, de la mateixa manera que des de l’unionisme s’empeny els mitjans a ridiculitzar-lo i blasmar-lo, a minimitzar els seus èxits i arguments. La guerra mediàtica és el terreny de joc on es lliura la batalla de l’opinió pública. En èpoques de normalitat democràtica, aquesta batalla té caràcter partidista. Ara i aquí, ha pujat de to i de dramatisme. I com més ens apropem a la data del referèndum, més creixerà la pressió, més exigència d’adhesió sense fissures hi haurà cap als mitjans de comunicació.

Què hem de fer, doncs, diaris, teles i ràdios? Hi ha mitjans que ja s’han entregat a escriure al dictat, que han decidit sacrificar la missió d’informar per potenciar al màxim la d’influir, la de crear un estat d’opinió encara que sigui a costa d’allunyar-se dels fets objectivables, que se senten més combatents d’una causa que informadors. Això és especialment evident en les capçaleres periodístiques de Madrid. L’espanyolisme actua amb una disciplina i un entusiasme dignes dels millors combats.

A Barcelona, afortunadament, alguns no hem perdut del tot el gust pel periodisme, per informar més enllà de les nostres preferències ideològiques. Contra el que es pugui pensar, això no és un signe de debilitat del sobiranisme, sinó de fortalesa democràtica. Potser a la curta genera incomoditats, però sens dubte enforteix l’opinió pública i dona sentit al mateix procés sobiranista: el dret a decidir només es pot entendre en una societat democràticament madura, ben informada, capaç d’afrontar la veritat encara que se’t giri en contra. El país que volem no ha de ser de soldats, sinó de ciutadans. Una premsa que no només sigui lliure, sinó que s’hi senti i actuï en conseqüència és la garantia i la prova d’un país lliure. Una premsa que es mogui seguint consignes és un mirall del país que volem deixar enrere.

Algú dirà que ens ho posem difícil, que tanta puresa ens farà perdre la batalla. Doncs no, al contrari. La independència no és un fi en ella mateixa, és una manera de fer. Es guanya dia a dia, des de la coherència democràtica. L’aparició del cas Pujol havia de ser letal per a l’independentisme i el va acabar reforçant, li va donar encara més sentit. Les males notícies, quan són assumides, tenen un efecte catalitzador. Cada cop que ha trontollat la unitat sobiranista, s’ha acabat fent un nou salt endavant. Si ens haguéssim dedicat a amagar les dissensions internes o els casos de corrupció, avui el procés estaria mort i els mitjans que haguessin entrat en el joc de les mitges veritats o mitges mentides haurien perdut credibilitat.

No. No es pot tractar el lector com si fos un nen. No és aquest el lector ni el ciutadà amb el qual volem construir un nou país. A l’hora d’educar els fills, una petita regla d’or és tractar-los sempre com si fossin una mica més grans del que són, és a dir, donar-los un marge extra de confiança, donar-los més responsabilitat per fer-los més responsables. Doncs amb els lectors, i amb el procés, passa el mateix.

stats