Massa cacics per a tan pocs indis
Una de les conseqüències més remarcables del procés independentista en curs a Catalunya és la proliferació de plataformes, iniciatives i altres muntatges que pretenen plantar bandera en alguna mena de suposada equidistància entre els partidaris de la República Catalana i els de la unitat del Regne d’Espanya. Deixo fora de l’anàlisi, doncs, les organitzacions explícitament unionistes (Societat Civil Catalana i totes les seves sectorials, satèl·lits o variants); i també n’excloc els partits o els líders tradicionals que, situats de fet en el camp unionista, encara pretenen aparentar una altra cosa. Per exemple, el primer secretari del PSC, Miquel Iceta, amb el seu llibre recent 'La Tercera Vía'.
Delimitat així el terreny, i sense ànim d’exhaustivitat, cal parlar en primer lloc de Federalistes d’Esquerres, actius ja el 2013. D’entrada, la plataforma va mostrar un antiindependentisme transversal, amb cares visibles provinents d’Iniciativa, d’EUiA, del PSC i fins i tot de l’antic maragallisme, i amb un discurs que es resumia en la frase: “No ens agraden ni la política de Rajoy ni la de Mas”. El problema, quatre anys després, és que Mas ja no hi és però Rajoy sí, que el PSOE està en ruïnes i que una reforma federal de la Constitució resulta avui més il·lusòria que mai. A sobre, alguns dels impulsors inicials de Federalistes d’Esquerres van optar aviat per treballar des de l’unionisme més combatiu (cas de Joaquim Coll) i d’altres van esdevenir diputats del PSC (cas de Manuel Cruz). L’autonomia del projecte de Federalistes d’Esquerres, doncs, s’ha esvaït inexorablement.
El 2014, després del 9-N, es va donar a conèixer un altre agrupament de pròcers: l’associació La Tercera Via: Diàleg i Acord. La van formar expolítics del PSC i professionals de la mateixa òrbita –alguns d’ells adherits també a Federalistes d’Esquerres–, sota la presidència del notari Mario Romeo. D’aleshores ençà ha organitzat alguns actes, ha fet afirmacions de catalanisme i ha cridat a la negociació i al pacte. Cap d’aquestes accions no sembla haver modificat gens les posicions polítiques, ni a Barcelona ni a Madrid.
Seria injust oblidar, en aquesta relació, el Moviment Lliures, transformat fa un mes i mig en partit polític. Es tracta, com vostès saben, del refugi de diversos quadres provinents tant de CDC (Antoni Fernández Teixidó, Xavier Cima) com d’Unió (Roger Montañola), els quals es proposen bastir “un partit liberal catalanista no independentista per a una nova majoria”. És prematur fer-ne balanç, però de moment no sembla detectar-se una massa socioelectoral delerosa per apuntar-s’hi. Encara resulta més problemàtic qualsevol auguri sobre el nou projecte polític que els darrers responsables de l’extingida Unió Democràtica pretenen impulsar des de la fundació del difunt partit, l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn.
Per si l’espai de l’antiindependentisme catalanista –valgui l’aparent paradoxa– no estava prou ple de postulants, el novembre passat es va presentar en societat Portes Obertes del Catalanisme. Segons les aparences, hi conflueixen antics dirigents del PSC i d’UDC, compromesos amb uns propòsits comuns que –sigui dit amb tots els respectes– sonen una mica tòpics i repetitius: “reclamar el diàleg enfront del projecte independentista i la via unilateral”, recuperar “un catalanisme plural, obert i integrador”, representar “el catalanisme que aposti pel diàleg per solucionar el conflicte entre Catalunya i Espanya”, etcètera. La setmana passada Portes Obertes va presentar un manifest de juristes, Contra la llei, no; només amb la llei, tampoc, que venia a ser la versió remasteritzada d’aquell altre aparegut l’hivern passat sota el títol El dret, al servei de les llibertats. En ambdós casos, la inspiració de l’exmagistrat del Constitucional Eugeni Gay hi va ser fonamental.
En resum: al llarg del darrer quadrienni han sorgit a Catalunya un seguit d’iniciatives polítiques o parapolítiques amb el propòsit comú d’ocupar, o articular, o galvanitzar el desdibuixat espai d’un catalanisme bien entendido que rebutgi la sobirania i recuperi la vella conllevancia i els vells peixos al cove. Fins ara s’ha tractat d’una efervescència d’elits, de notables; i d’unes elits numèricament molt reduïdes: si examinéssim les llistes d’assistents als actes públics de Federalistes d’Esquerres, de La Tercera Via, de Portes Obertes, a les presentacions de manifestos, hi trobaríem dues o tres-centes persones que no s’han perdut cap convocatòria. A nivell directiu, hi ha noms (l’ex primer secretari socialista Pere Navarro, el notari Mario Romeo, el periodista Jordi Garcia Soler, el democristià Jordi Casas...) que trobem gairebé arreu.
Per descomptat, aquestes dobles o triples “militàncies” no són cap problema. El problema és l’escassetat de seguidors, la per ara modestíssima capacitat de mobilització de les tesis que acabo de resumir, segurament a causa de la seva fredor de laboratori. Sí, ja ho sé; tots aquests generals sense tropa tenen una sola, una única esperança: que el procés independentista acabi en una derrota contundent, i llançar-se aleshores a recollir-ne els nàufrags. Crec que s’equivoquen: sobre la frustració i l’amargor seria impossible aixecar cap projecte útil i positiu.
