L’hora dels líders

La dignitat de la societat catalana ha estat defensada principalment per la mobilització popular, primer en forma de consultes i després en forma de manifestacions impressionants per la seva dimensió, organització i disciplina.

Poc més se li pot demanar al poble. I, mentrestant, què han fet els seus líders? Tres coses.

Primera: declaracions.

Abans que comencés tot, el Parlament de Catalunya havia declarat en tres ocasions que Catalunya tenia dret a autodeterminar-se. Concretament, ho va fer els anys 1989, 1998 i 2010.

El 2013 el Parlament hi va tornar declarant que “el poble de Catalunya té, per raons de legitimitat democràtica, caràcter de subjecte polític i jurídic sobirà”. Hi van votar a favor CiU, ERC, ICV-EUiA i part de les CUP; el PSC hi va votar en contra excepte cinc diputats dissidents, que es van abstenir.

El govern espanyol va portar aquesta última declaració al Tribunal Constitucional, que la va declarar “nul·la i inconstitucional”. Tanmateix, la mesa del Parlament va acordar que continuava “vigent” amb l’argument que “una voluntat política no es pot suspendre”.

Cap dels molts diputats que van protagonitzar aquelles declaracions va pagar-ne cap preu, excepte els dissidents del PSC, a qui el partit va imposar una multa simbòlica.

Segona: el 9-N.

L’any 2014 el Govern va organitzar un “procés participatiu” en què es demanava opinió al poble. La consulta es va poder realitzar perquè el disseny del sistema va resultar immune a un fortíssim atac informàtic.

És important destacar que, pel que fa a aquella consulta, el president Mas sempre va declarar que no cometria cap il·legalitat. Conseqüent amb aquella voluntat, Mas va fer dues coses. En primer lloc, quan el TC, a instàncies del govern espanyol, va suspendre la llei que regulava les “consultes populars no referendàries”, Mas va anul·lar el decret de convocatòria que havia signat solemnement i va convocar un “procés de participació ciutadana”, si bé mantenint la pregunta i la data. En segon lloc, quan el TC va advertir el Govern que aquest procés suposava una desobediència, va apartar-se’n formalment i va deixar-lo en mans dels voluntaris. En el judici posterior, Mas i la resta d’imputats han estat conseqüents, i van sostenir que ni van desobeir ni, per tant, van cometre cap il·legalitat. Els tribunals, en canvi, sí que hi han vist desobediència, raó per la qual els quatre protagonistes han estat inhabilitats. Si, a més, hi haguessin vist malversació de cabals públics, haurien sigut condemnats a presó.

Tercera: prometre un referèndum.

Després d’un procés confús en què es van anar alternant “eleccions plebiscitàries”, referèndums i declaracions unilaterals d’independència (DUI), el president Puigdemont, en sotmetre’s a una qüestió de confiança, va establir que el camí era “o referèndum o referèndum”: o un referèndum acordat amb l’Estat (que és qui té la competència per convocar-lo) o un referèndum convocat des d’una legalitat diferent.

L’Estat ha deixat clar que no farà possible la primera opció i que la segona és il·legal, i ha advertit reiteradament a determinades persones que, si segueixen aquest camí, no podran adduir el mateix que van fer els protagonistes del 9-N. És una manera de dir-los que, inevitablement, afrontaran penes de presó.

Malgrat que el Govern reitera que el referèndum es convocarà, creixen els dubtes sobre la seva materialització pràctica, i l’opinió pública es pregunta quin és el camí si el referèndum no es pot realitzar perquè l’Estat, d’una manera o altra, el fa impossible. Aquests dubtes han donat lloc a una nova fórmula, que l’ARA posava en portada dimecres: “Referèndum o DUI”. L’oposició, i bona part de l’opinió pública, considera una tercera opció, que és la convocatòria anticipada d’unes eleccions autonòmiques.

El dilema, tanmateix, només és o ridícul o èpica.

És evident que si els líders opten per plegar-se a les dificultats materials i procedeixen a convocar unes autonòmiques hauran fet -i ens hauran fet fer- el ridícul. Però si, pel mateix motiu, procedeixen a realitzar una solemne declaració unilateral d’independència, aquesta serà alhora il·legítima (perquè no es fonamentarà en un mandat democràtic inequívoc) i ridícula (perquè no tindrà cap reconeixement internacional ni conseqüència pràctica).

Els nostres líders només tenen un camí digne, que és insistir en el propòsit de fer que els catalans puguin votar, i la línia divisòria entre un camí i l’altre és el sacrifici personal que estiguin disposats a suportar. Una DUI seria, ara per ara, un retorn a la còmoda gesticulació inconseqüent. Si, en canvi, estan disposats a afrontar la presó per defensar aquell dret, ens trobaran a molts al seu costat.