L’èxit del fenomen TDAH
L’acrònim TDAH s’ha incorporat a les nostres vides. TDAH és l’abreviació de trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat. Qui no coneix un TDAH? Les sigles identifiquen nens i nenes que són massa moguts o força parats i desatents. Preocupen als pares i als mestres. Sovint no són bons alumnes i, potser, les seves conductes criden l’atenció.
El fenomen és molt complex, però sembla que predomina una manera de veure’l. És una visió que Michel Foucault, un sociòleg de la salut de finals del segle passat, va anomenar biopolítica. La biopolítica és una filosofia que fascina i manté captiu el pensament contemporani no advertit. Suggereix que cal afrontar qualsevol patiment o malestar calculant la seguretat i el control en nom de la salut de la població. Si no es fila prim, aquestes idees són positives. Qui pot ser tan agosarat per girar l’esquena a la seguretat, el control i la salut de la població i, en particular, de la infància?
Però si parem atenció al que diu Foucault, copsem que aquesta filosofia, amb el pas del temps, podria arribar a substituir els pilars de la societat moderna: la llibertat, la igualtat i la fraternitat.
Avui el departament de Salut presenta la guia de pràctica clínica del TDAH en nens i adolescents. És una bona notícia a mitges. La guia és el resultat de la feina d’especialistes de la salut mental i tècnics de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries de Catalunya (AQuAS), i amb ella s’ha perdut una bona oportunitat de discutir el núvol TDAH. ¿Algú pot pensar que el TDAH és una epidèmia sanitària? Per què la salut vol resoldre la cosa pel seu compte? ¿No es tracta, més aviat, d’un símptoma social en relació al qual l’educació hi té molt a dir?
S’ha desaprofitat l’ocasió per discutir la relació que hi pot haver entre els nous estils de vida familiars i socials i la quantitat de nens i nenes massa moguts -o parats i desatents-. L’èxit de la sigla TDAH és anomenar aquest símptoma que no parla sinó que xerra pels descosits sobre la societat contemporània. Pares i educadors dubten sovint de com acompanyar la creixença i l’educació d’aquests fills o alumnes. ¿Si diem que són TDAH ja hem trobat la solució? ¿Això significa que estan malalts o que tenen un trastorn?
D’altra banda, la guia del TDAH que publica el departament de Salut no recull les diverses visions clíniques dels especialistes sobre els casos TDAH que requereixen atenció en salut mental. És una guia simplificadora en els plantejaments i parcial en les propostes de tractament. S’excusa en dades facilitades per la indústria farmacèutica o en estudis pagats als acadèmics i en visions psicològiques centrades en el tractament conductual. Dissortadament, és una guia reduccionista. Negacionista. És una guia que creu en la biopolítica. Mira cap a una altra banda quan amaga estudis no favorables, i imposa silenci davant de discussions clíniques sobre la consistència del quadre psicopatològic i les comorbiditats que genera. S’encaparra en un cientificisme de curta volada. Pretén mostrar que els infants no funcionen perquè tenen un organisme descompensat.
Una vegada aprovada la guia, queda molta feina. En primer lloc, refer els ponts i la cooperació entre el món educatiu, el sanitari i el social per tal d’afrontar la complexitat del núvol TDAH. No es tracta de discutir de nou sobre dopar o no els infants, sobre tractar la seva conducta, sobre escoltar com es queixa el seu cos i si parlen farfallós. Es tracta d’una nova discussió democràtica sobre com tenir cura dels nostres nens i com promoure una política social i familiar de país que respongui als reptes de les noves generacions.
El pare de l’invent, Leon Eisemberg, es lamentava abans de morir el setembre del 2009 d’haver contribuït a construir un Frankenstein. Fa poc, Allen Frances, el promotor del manual estadístic americà que va divulgar el trastorn hipercinètic els anys noranta, es preguntava si la tempesta TDAH ha anat massa lluny. Frances sospita que el TDAH s’ha transformat en una ficció sanitària nova.
El psicoanalista José Ramón Ubieto és optimista. Escriu en un llibre publicat a l’editorial de la UOC que molts infants TDAH confien en els mestres i sanitaris que volen escoltar el que diuen els seus cossos plens de pressa.
El cas TDAH no és un problema de bons o dolents, d’estudis estadístics o clínics. En el seu rerefons hi ha la disputa entre maneres diferents de pensar la infància.
*L’autor és membre del Consell Assessor de Salut Mental i Addiccions del Departament de Salut
