22/05/2016

L’IRPF a Catalunya: cal canviar-lo?

4 min

En les últimes setmanes s’ha debatut sobre la conveniència o no d’incrementar l’IRPF a les rendes més altes a Catalunya, ja que en comparació amb altres territoris de l’Estat suporten uns tipus impositius més baixos i, en contrapartida, rebaixar el gravamen a les més baixes, que els tenen més alts. L’objectiu del canvi impositiu seria aconseguir més equitat o justícia social augmentant la progressivitat de l’impost. Doncs bé, entorn d’aquest debat m’agradaria fer algunes consideracions que ajudin a clarificar-lo i a desfer malentesos, i que no he vist que s’hagin tingut en compte.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La primera qüestió que ens hem de preguntar és si a Catalunya l’IRPF és molt més inequitatiu que en altres autonomies, com he sentit dir aquests dies. La progressivitat de l’impost depèn de diversos factors: la definició de la unitat contribuent, el tracte preferencial de certes rendes (per exemple: les del capital), el mínim exempt, la tarifa i les deduccions de la base i de la quota. Sobre el tram autonòmic de l’IRPF, actualment les comunitats autònomes tenen capacitat per variar el mínim exempt i la tarifa i per establir deduccions de la quota. Els altres factors només els pot regular l’Estat. Per tant, les variacions en la progressivitat entre autonomies dependran dels canvis que hagin introduït en tots els elements que poden regular, i no només en la tarifa o tipus impositius en què està centrat el debat. Caldria un estudi ben fet per valorar i conèixer el veritable grau de progressivitat de l’IRPF a cada autonomia, que no depèn només dels tipus impositius.

D’altra banda, la correcta valoració de l’impacte redistributiu dels impostos ha de referir-se al conjunt del sistema fiscal, i no a un únic impost aïllat. A més, els tributs no són l’únic instrument per aconseguir més justícia social. La despesa pública n’és un altre. De fet, tots els estudis empírics demostren que la redistribució de la renda s’aconsegueix molt més mitjançant la despesa que no pas a través de l’ingrés.

La segona consideració és si les diferències en la tarifa són molt substancials entre Catalunya i la resta d’autonomies pel que fa a les rendes més altes i més baixes. He sentit dir que Catalunya escanya els pobres i protegeix els rics. Suposem un contribuent que només obté rendes del treball, solter, menor de 65 anys i sense fills i que declara una renda anual de 20.000 euros. Per a les rendes obtingudes el 2016 on pagarà més serà a Catalunya i on menys a Madrid. La diferència serà de 206,74 euros. D’altra banda, un contribuent amb una renda anual de 110.000 euros on pagarà més serà a Extremadura i on menys a Madrid. Si residís a Catalunya, pagaria 524,44 euros menys que a Extremadura i 703,14 euros més que a Madrid. Així doncs, les diferències entre autonomies tampoc són gaire notables, encara que són una mica més grans per a rendes de més de 110.000 euros anuals i respecte a Madrid. També és cert que quan s’hi suma l’efecte d’altres impostos, les diferències de fiscalitat entre Catalunya i Madrid poden ocasionar una certa fuga de bases imposables de la primera a la segona comunitat.

Una tercera qüestió a posar de manifest en aquest debat és que en la progressivitat de l’IRPF, a més dels factors abans esmentats, s’ha de tenir en compte també el nivell d’elusió fiscal que aquest tribut pot generar. Així, l’increment dels tipus marginals de l’impost no assegura necessàriament més progressivitat, ja que hi ha altres factors que poden distorsionar-ho. Una alternativa per eludir tipus marginals alts és la creació de societats. El tipus de l’impost sobre la renda de les societats, actualment a Espanya del 25%, manté una gran diferència amb el tipus marginal més elevat de l’IRPF existent a Catalunya (un 48%, suma del 25,5% del tram autonòmic i del 22,5% del tram estatal). En conseqüència, la creació de societats per eludir els tipus marginals més alts en aquest impost és atractiva. Segons alguns estudis, s’ha quantificat que, a Europa, entre el 12% i el 21% de la recaptació de l’impost sobre societats és atribuïble al transvasament de bases imposables de l’impost sobre la renda de persones físiques a l’impost de societats.

I l’última consideració. Des de la teoria hisendística es defensa que, a l’hora de pagar impostos, tots els contribuents han de realitzar el mateix sacrifici o han d’experimentar la mateixa reducció de benestar, independentment de la seva capacitat econòmica. I com que la utilitat marginal de la renda és decreixent, d’aquí se’n deriva que aquells contribuents amb més capacitat econòmica han de pagar més. La qüestió és determinar quant de més han de pagar els rics en relació als pobres. La resposta dominant a aquesta pregunta és establir impostos progressius sobre la renda, cosa que vol dir que proporcionalment augmenten més que la renda. Ara bé, la teoria de la hisenda pública no determina quin ha de ser el grau de la progressivitat, que és una qüestió política. Per tant, la decisió sobre la conveniència o no de reformar l’IRPF a Catalunya l’han de prendre els polítics. Això sí, després de tenir en compte totes les consideracions tècniques.

stats