Junqueras pel Sí

PUIGDEMONT. Es tendeix a elogiar els polítics que són a la política a contracor, sacrificant vocacions més altes; o els que ho deixen a la mínima ocasió, per demostrar que no s’estimen massa el poder. Jo crec que, en els temps que corren, també és digne d’elogi el polític perseverant que té una sana ambició de conquerir el sufragi i mantenir-se en el poder sobreposant-se als problemes. No voldria que això s’interpretés com una crítica a Carles Puigdemont, que té tot el dret a deixar la primera línia (sobretot quan va assumir la presidència de forma poc ortodoxa i apressada). Però crec que s’ha equivocat anunciant el seu adeu amb un any d’antelació, quan s’acosten mesos d’incerteses i quan el seu partit s’enfronta a una evident crisi de lideratge. El Procés necessita que l’antic món de CDC es revifi i refermi la seva aposta sobiranista; sense Puigdemont, tot això és una mica més complicat. La part positiva és que tenim de president una persona que no té cap interès personal per jugar amb el calendari: és aquí per complir un mandat i, ho aconsegueixi o no, cap altre condicionant el podrà despistar.

ENQUESTES. El PDECat és hereu de l’antiga CiU, força hegemònica del catalanisme i del centredreta. Les enquestes són poc falagueres per a la nova formació, però els votants encara hi són. ¿On aniran a parar? Fa vint anys, CiU era un partit nacionalista “moderat”, i funcionava com a contrapès del socialisme per a molts electors que segurament ara voten PP i Ciutadans. Aquesta suma feia possibles les grans majories absolutes de Pujol. El Procés sobiranista ha canviat el tauler de joc i, mentre no triomfi o s’estavelli, hi haurà poca promiscuïtat entre votants unionistes i independentistes. Les enquestes recents confirmen que ERC està pujant sobretot a base de concentrar el vot sobiranista. El bloc del sí no s’eixampla, sinó que es recompon. Així ens podem trobar que exvotants de la CUP i de CiU coincideixin donant suport a Junqueras. Cal preguntar-se com afectarà això la definició ideològica d’ERC.

ESCÒCIA. Els baròmetres situen els comuns i ERC al capdamunt del rànquing electoral. Per obra i gràcia del Procés, dues formacions que són ideològicament veïnes esdevenen alternatives, cosa que els portarà a marcar distàncies. Això pot fer que, de forma conscient o bé per inèrcia, ERC tendeixi a atreure el vot sobiranista de tot signe, amb un toc esquerrà prou difús per no incomodar els antics votants de CiU (atenció a les picades d’ullet entre ERC i els Demòcrates d’Antoni Castellà). El model a seguir seria el del Partit Nacional Escocès -un catch-all party amb credencials de centreesquerra-. ¿Anem cap a un Junts pel Sí liderat per Junqueras? Cal saber si el veterà partit de Macià i Companys pot acaparar aquest espai sense perdre identitat i sense esmicolar-se pels extrems. Però la qüestió principal és què farà aquesta nova força central del sobiranisme si la principal raó de la seva existència -la independència de Catalunya- no es desencalla en aquest apassionant 2017.