Jugant a la confusió amb el vot dels catalans a l’estranger

'El País' obre portada amb: “Puigdemont fracassa en l'intent de mobilitzar el vot de l’exterior”. Certament, hi ha massa incògnites encara sobre com podran votar els catalans residents a l’estranger. Però és injust explicar-ho com a fracàs consumat quan encara queden tres mesos per al referèndum i Puigdemont té previst explicar el sistema el 4 de juliol. Convé recordar que si no s’ha activat un mecanisme sòlid és per la prevenció de la Generalitat davant represàlies jurídiques (dels que tenen la paella legislativa pel mànec). De manera que, al final, el titular evidencia una de les paradoxes d’aquest pols entre l’Estat i el sobiranisme. Els mitjans unionistes denuncien la presumpta manca de garanties del referèndum, al mateix temps que ometen una dada fonamental: que és el govern central qui posa totes les traves per poder efectuar la votació amb el màxim de normalitat democràtica.

Seguiu-me!

“Aquesta és la columna en la qual formalment renuncio a Twitter”, diu la primera frase de l'última columna de Bret Stephens, un periodista del 'New York Times'. L'article blasma l'eina de l'ocellet per uns quants mals, començant per la perversió de la vida pública, i acaba concloent: “És hora que la gent a qui li importen la política i les ànimes deixin Twitter”. Tot molt bonic. La llàstima és que –coses dels automatismes– just després de l'article hi ha aquest lema: “Us convido a seguir-me a Twitter a @BretStephensNYT”, que acaba sent un involuntari retrat del que són les xarxes socials: una cosa perfectament criticable, però de la qual els periodistes difícilment es poden desprendre”.

Àlbum de titulars

“María Patiño parla sobre la seva operació de pit: “He decidit tenir més personalitat” ('Vanitatis').