Un any no convencional
1 . FASE PRÈVIA. El president Puigdemont va dir dilluns que “l’any 2017 no és un any convencional o corrent, és l’any en què acabem un procés, certament, i comença una era: l’era d’una Catalunya lliure”. Per tant, cal entendre que passaran coses excepcionals i que s’iniciarà una etapa nova sense precisar quan i com es culmina. Puigdemont referma el seu compromís amb el referèndum que podria ser el moment del canvi d’etapa. ¿I si no és pogués fer? ¿Entraríem igualment en una nova dimensió? Puigdemont va introduir també un concepte curiós: “La independència ja s’està aconseguint -va dir- sobre la base de declaracions d’independència individuals”. I va posar com a exemple la seva decisió de no participar en la conferència de presidents autonòmics de Madrid. El concepte té unes certes ressonàncies de la idea d’Ernest Renan de la nació com a plebiscit permanent. Però cal plasmar la suma d’individualitats en una majoria tangible.
Què pot passar el 2017? És la pregunta que més he sentit en les últimes setmanes. La consciència d’any decisiu existeix aquí i a Madrid. I per això em sembla útil repassar les fites previstes del calendari que poden determinar el grau d’excepcionalitat de l’any. Ja he dit alguna vegada que des que va començar l’anomenada operació diàleg he tingut la impressió que l’únic objectiu de la delegada de Rajoy per a aquesta missió, Sáenz de Santamaría, era preparar la intervenció o suspensió de l’autonomia per reducció de la negociació a l’impossible.
Les dues primeres fites són els pressupostos i el judici, a principis de febrer, a Artur Mas, Irene Rigau i Joana Ortega. La cita al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya serà una prova important per al sobiranisme. La dimensió que tingui la mobilització en defensa dels acusats marcarà l’estat d’ànim amb què uns i altres afrontin les estacions posteriors.
2 . FASE DECISIVA. Tanmateix, el que definirà el destí de l’any seran els pressupostos. Si n’hi ha el procés continua i el carrusel del xoc de trens començarà a girar. Si els pressupostos no s’aproven tot canvia. Aniríem a eleccions anticipades, amb la corresponent treva en la convocatòria del referèndum, i qui dia passa any empeny. A qui convé que hi hagi eleccions? Sigui quin sigui l’escenari, Esquerra sempre és la que en surt més ben parada. No deixa de ser paradoxal que sigui la CUP la que pot provocar l’ajornament del calendari sobiranista carregant-se els pressupostos i fent que l’any no sigui excepcional i que l’anomenat procés es faci rutina.
Si els pressupostos s’aproven, en quin moment el govern espanyol intervindrà l’autonomia? La primera oportunitat serà la mateixa aprovació. Alguna partida específica per al referèndum o per a la desconnexió podria ser l’excusa d’una primera intervenció, però també podria quedar amb noves denúncies i recursos als jutjats i al Constitucional. La segona fita serà l’aprovació de les lleis de desconnexió. Ja li serà més difícil al govern espanyol no fer un pas cap al control directe de l’autonomia, però encara podria seguir transferint la resposta a l’àmbit judicial. El xoc serà inevitable si es convoca el referèndum. Aquest cop Rajoy no es pot permetre deixar fer com el 9-N. ¿Suspensió de l’autonomia? Hi ha qui pensa, tant a Madrid com a Barcelona, que el primer pas serà la intervenció dels Mossos d’Esquadra, perquè siguin ells i no la Guàrdia Civil o la Policia Nacional els que tanquin els col·legis electorals. A partir d’aquí, tot dependrà de fins on es deixi anar el govern espanyol i de la resposta de la societat catalana. Però el que és segur és que la incapacitat de reconèixer-se mútuament haurà dut a un gran fracàs i a un distanciament irreversible. Voldria pensar que tard o d’hora hi haurà eleccions, però en quines condicions?
La pregunta és: cal arribar al xoc o el govern català faria bé d’anticipar-se convocant eleccions abans que es prohibeixi el referèndum? Per molt que diguin els partidaris del com pitjor millor, no estic segur que perdre el control de les institucions donés cap avantatge.
