Catalunya-Espanya: ‘win-win’
En termes econòmics es dona quasi per fet i es repeteix sovint que la independència serà tan bona per a Catalunya com negativa per a Espanya. Vegem, com a exemple, un dels darrers articles d’Albert Carreras en aquest diari. Un càlcul de guanys i pèrdues que, per si sol, quasi que justificaria la resistència espanyola a ni tan sols parlar-ne. De fet, també la resistència europea. Perquè, ¿qui podria estar a favor de res que convé a un 16% i posa en perill un 84%?
Per sort, l’esmentat càlcul és erroni o, si més no, incomplet. Res no impedeix que la independència de Catalunya sigui també positiva per a Espanya. De fet, si la independència de Catalunya té tant de sentit és perquè la seva relació amb Espanya no és gens sana i és molt factible establir-ne una altra que sí que ho sigui. M’explicaré. D’entrada, definint com a sana tota relació equilibrada entre territoris i com a insana tota aquella que genera dependències i està sustentada en dèficits i superàvits simètrics de qualsevol mena. Tan insà seria, doncs, el dèficit exterior dels EUA com el superàvit exterior alemany; per als primers suposa un perillós endeutament exterior i, per als segons, una dependència absoluta de la demanda forana i la necessitat de finançar-la. Per tant, la desaparició d’aquests dos extrems fora beneficiosa per a tots dos i d’aquí la necessitat d’un nou marc de relacions internacionals que ho faciliti, com ho va fer l’acord de Bretton Woods en el passat.
En el cas de Catalunya i Espanya no cal anar tan lluny, ja que les relacions de dependència les tenim creuades i fora senzill desfer-les en benefici de tots dos. D’una banda, tenim el desequilibri fiscal: dèficit a Catalunya i, per tant, superàvit en altres comunitats autònomes. I, d’altra banda, el desequilibri comercial: superàvit a Catalunya i, per tant, dèficit en altres comunitats. Ja sé que hi ha economistes a qui no agrada barrejar aquestes dues coses, però el fet és que ho estan. Com dic sovint, si Catalunya produeix 100 però només disposa de 90 per gastar i invertir, ja que 10 marxen per via fiscal, per força haurem de col·locar fora la diferència. Per tant, corregint el desequilibri fiscal podríem corregir també el comercial.
Tornant a l’article de Carreras, ell comptava com a beneficis per a Catalunya disposar dels recursos que avui fugen per via fiscal i l’augment d’ocupació derivat d’aplicar-los a casa nostra, en part amb les estructures de l’estat propi. Res en contra. Cal comptar, però, que un augment de l’ocupació i la despesa a Catalunya tindrà impactes a l’alça en els salaris i els preus i, per contra, Espanya disposarà de menys recursos i menys ocupació sostinguda, amb impactes a la baixa en els seus salaris i preus. De la suma d’aquests dos impactes en sentit contrari cal esperar una competitivitat més gran del preu dels productes espanyols enfront dels catalans, amb una correcció al seu favor de la balança comercial. Un efecte similar al que tindria una devaluació monetària, en el cas que Catalunya i Espanya tinguessin divisa diferent.
El resultat de tot plegat seria una nova relació més sana i sense dependències, amb uns nivells salarials i de preus, a Espanya i a Catalunya, més d’acord amb les seves productivitats respectives. Per tant, una situació en què les dues parts estarien millor que no pas ara, de la mateixa manera que tots els països a Europa estaríem millor si Alemanya augmentés molt la seva demanda interna, apujant els seus salaris i preus per adequar-los a la seva productivitat més alta, ja que això permetria augmentar la competitivitat de la perifèria sense haver de continuar abaixant salaris, i sempre seria millor que mirar de compensar les disparitats actuals amb un mecanisme de transferències fiscals a l’espanyola que les acabés congelant.
El procés descrit més amunt, d’ajust de competitivitat relativa entre Catalunya i Espanya, no serà immediat. Això és cert. Però tampoc no ho serà l’eliminació del dèficit fiscal, ja que aquí caldrà fer front a part del deute públic espanyol, i això costarà el mateix, si fa no fa, durant uns quants anys. De fet, l’endemà de la independència serem gairebé on som tret d’una cosa: la capacitat de decisió. Per tant, el que Catalunya i Espanya acabin guanyant o perdent dependrà, a partir de llavors i de cara al futur, de les decisions que es vagin prenent en un lloc i l’altre.
Com deia Adam Smith als seus compatriotes, consternats davant la pèrdua de la colònia americana, l’important són les exportacions. És activant-les que Espanya ha de compensar la pèrdua de Catalunya; i paradoxalment, que marxem els ho acabarà facilitant.
