01/12/2016

Els límits de la societat industrial

3 min

No hi ha cap dubte que un dels motius de preocupació personal més importants que explica la desorientació, la indignació i la revolta de les nostres societats europees és la incertesa sobre el futur laboral, i les seves conseqüències sobre salaris i pensions. En un sentit més global i menys conscient, també preocupen -i penso que haurien de preocupar més- les conseqüències del canvi climàtic.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Crec que les perspectives de reducció del treball, i les d’increment de les emissions de CO 2, marquen els límits del nostre model industrial i ens obliguen a adaptar-lo a una societat de tres o quatre mil milions de consumidors. No és estrany que surtin tants llibres i s’organitzin tants congressos (molts a Barcelona, per cert) sobre la Quarta Revolució Industrial, l’economia digital, l’economia verda o l’economia circular. Unes reflexions sobre aquestes qüestions.

1. La societat industrial. L’augment durant tres segles del benestar per a una part de la humanitat ha estat impressionant a causa de la Revolució Industrial. El secret rau en la capacitat de transformar recursos naturals, sobretot minerals, a base d’afegir-hi treball humà i energia extreta de recursos fòssils, per convertir-los en productes cada cop més útils i sofisticats. La utilització d’aquests productes ha estat la base del benestar.

El nostre sistema industrial topa ara amb dos límits: tots els recursos naturals (tant minerals com energètics) són limitats, i la capacitat de l’atmosfera de reciclar les emissions també ha arribat al seu límit. Cal, alhora, adaptar-se a dues noves realitats: la quantitat de treball necessari per a la fabricació és cada vegada menor, i ja són més de tres mil milions les persones que volen treballar i volen poder consumir.

Seguirem veient molts llibres i molts congressos. Suggereixo algunes línies d’actuació.

2. Economia verda i eficient. Hem d’utilitzar molta menys energia, tant per al consum final com en el procés industrial, cosa que és possible perquè ara la malbaratem de forma escandalosa (amb alguns aprofitaments inferiors al 20%). Això suposa redissenyar productes (motors, màquines, edificis...) a base de tecnologies que ho permeten. I, per descomptat, hem d’utilitzar energies d’origen renovable.

3. Economia circular. Hem de ser molt més eficients en la utilització dels recursos minerals. Això vol dir moltes coses. Aconseguir el benestar amb una menor utilització de productes materials, i més accés a serveis. En el cas dels productes industrials, que seguirem necessitant i utilitzant, hem d’aplicar les bases de l’economia circular: disseny enfocat a prolongar la vida dels productes, compartir-ne l’ús, mantenir, reparar, reutilitzar, reciclar i, només en darrer terme, rebutjar. I, finalment, substituir l’ús de minerals per materials sintètics derivats del petroli, per matar així dos ocells d’un tret: aprofitarem les reserves, i no el cremarem.

4. Treball i economia digital. Encara que la robotització, la informatització i altres tecnologies fan i faran desaparèixer molts llocs de treball actuals, queda clar que, si repassem el que signifiquen els dos punts anteriors, ens ve a sobre, durant bastants anys, una feinada impressionant: disseny i construcció de noves infraestructures, rehabilitació d’antics espais, organització de nous serveis personals o en xarxa... Significarà l’aparició de molts llocs de treball. És una paradoxa: resoldre els problemes que ens creen els límits de la societat industrial ens suposa una font important de nova ocupació. Això sí, les qualificacions i les habilitats transversals exigides no seran les mateixes. És un repte gran per a l’educació. Per això també es fan molts llibres i congressos sobre noves habilitats, nova escola o ciutats educadores...

5. Treball, renda, consum. Aquesta paradoxa ens ha de donar temps per dissenyar una societat en què el lligam entre treball productiu, renda disponible i consum en el mercat no tingui la gran importància actual. Pot no ser necessari que tothom treballi, o que treballi tant com ara. Pot no caldre que tota la renda es derivi de la retribució al treball. I pot ser molt probable que les bases del benestar tinguin un component molt més gran de gratuïtat, de col·laboració, de serveis immaterials compartits. Cal, per tant, anar avançant seriosament en iniciatives com el repartiment del treball, la reducció de les jornades, la renda garantida, els serveis gratuïts, l’economia col·laborativa, l’economia social...

Sense abandonar-la pas completament, hem d’anar modificant esquemes de la societat industrial que tan bé ens han anat, però que ara no ens serveixen del tot.

stats