Janus Homs
Sofisticats i alhora decadents com eren, els antics romans es varen inventar una divinitat de collita pròpia (la resta se les varen copiar directament dels grecs) que no era altra que Janus, que com és notori va donar nom al primer mes de l’any i que era el déu de les portes, els passadissos i les transicions. És a dir, dels estats de trànsit en què un ésser pot entrar en un lloc o sortir-ne, amb unes conseqüències o unes altres. Per aquest motiu al déu Janus se’l representava amb un doble perfil, de tal manera que una cara mirava cap a un costat mentre que l’altra ho feia cap a la banda contrària. Francesc Homs, certament, no acaba de fer pinta de déu romà, però se li ha de reconèixer la destresa a l’hora de mostrar en públic dos rostres que miren simultàniament en direccions oposades.
Per una banda, si, com afirma Francesc Homs (i no tenim motius per dubtar de la seva paraula, no és així?), és cert que un obscur personatge es va posar en contacte amb el govern català d’Artur Mas en nom del govern espanyol de Mariano Rajoy per oferir contraprestacions judicials a canvi que Mas no sortís en públic a donar els resultats de la consulta del 9-N, aleshores és que la política espanyola és encara més absurda, tortuosa i esperpèntica del que havíem arribat a constatar i a imaginar. Com que ja sabem que vostès en el fons són persones d’ordre i bons xicots, facin el favor d’abstindre’s de significar-se a favor de les aberracions separatistes i a canvi farem perquè el nostre temible Tribunal Suprem sigui indulgent amb vostès. Lliçons sobre la noció d’estat de dret made in Spain, on posar en dubte la separació de poders és, segons el ministre de Justícia en funcions, fer un tristíssim favor a la democràcia que s’han anat construint a grotesca imatge i semblança els seus dirigents.
Per l’altra banda, si, com afirma Francesc Homs (i no tenim motius per dubtar de la seva paraula, no és així?), és cert que el PDC, o el PeDeCat -Convergència, per entendre’ns-, pot donar suport a un govern presidit per Pedro Sánchez fins i tot prescindint del compromís de la convocatòria d’un referèndum sobre la independència de Catalunya, aleshores és que la política catalana és encara més absurda, tortuosa i esperpèntica del que havíem arribat a constatar i a imaginar. ¿No havíem quedat que el referèndum era la conditio sine qua non, el fonament irrenunciable de tota negociació amb Espanya, el llindar més enllà del qual només s’estenia l’abisme i alguna cosa pitjor? ¿I ja estem començant a renunciar-hi, fins i tot abans que el PSOE s’hagi dignat a exigir-ho formalment, només perquè ara hem caigut del cavall i considerem que expulsar del poder Rajoy i el seu PP de les mil corrupcions ha de passar al davant de qualsevol altra consideració o principi? Com sempre, Janus, ni que de cognom es digui Homs, no acaba de donar cap resposta i en canvi multiplica les preguntes. I ens deixa desconcertats entre la porta i el passadís, intentant esbrinar cap on mira, si és que en realitat mira a algun lloc.
