Herois o traïdors

“Artur Mas té la possibilitat de passar a la història com un heroi o com un traïdor”, declarava no fa gaire la presidenta de l’ANC, Carme Forcadell. En la frase s’expressa de forma eloqüent la percepció d’una part de la societat catalana pel que fa al procés sobiranista. Alhora, alguns dels fonaments implícits en l’afirmació planen -de forma preocupant, al meu entendre- sobre el clima polític actual del país. Jo hi trobo, si més no, aquests quatre:

Simplificació de les alternatives. Les decisions col·lectives semblen més senzilles si es presenten en forma binària. Si, a més, l’elecció es carrega -com és el cas- de criteris morals, la proposta assoleix l’eficàcia comunicativa pròpia dels còmics i els videojocs, en què sempre és fàcil posicionar-se a favor dels bons i indignar-se amb els dolents. Històricament, el maniqueisme ha donat grans rèdits en política (i de ben segur en seguirà donant; només cal veure l’eficàcia desqualificadora que està adquirint la imputació de pertànyer a “la casta”). El problema és que, quan les opcions incorporen una forta càrrega de complexitat, les respostes simples tenen una alta probabilitat de fracàs. Com vaig sentir dir a algú, per a cada problema complex hi ha sempre una solució clara, contundent i equivocada.

Derogació de la política per l’èpica. En una democràcia madura, la política té a veure amb les solucions raonables, més que amb les aspiracions sublims. La controvèrsia política no és una disputa teològica en què es reivindica la veracitat irreconciliable de les pròpies conviccions davant les de l’antagonista. Per obtenir bons resultats, en contextos democràtics, la política requereix habitualment que el propòsit es faci viable mitjançant pactes, renúncies parcials, transaccions... La divisió entre herois i traïdors condueix, per contra, a una praxi en què el procés polític és vist com a confrontació radical (en les arrels), amb el risc inherent de fractura que això comporta. Una praxi que renuncia precisament a les formes i habilitats que caracteritzen la política i que la fan necessària i útil.

Imatge messiànica del líder. Els enfocaments contemporanis més solvents del lideratge s’allunyen de les expressions heroiques o carismàtiques i les substitueixen per visions més contingents i enganxades al terreny. No és estrany que sigui així. La història ens mostra que els processos polítics inspirats per “grans timoners” han conduït a les pitjors experiències d’acció col·lectiva que coneixem. I aquest perill s’accentua en el món actual, batejat pel filòsof Daniel Innerarity com a “societat postheroica”, on la globalització, la interdependència, la multiplicació dels riscs, la incertesa i la complexitat aconsellen governants molt més humils, prudents i pragmàtics. Una societat que demana lideratges tan compromesos amb la gestió del canvi com curosos de no fer malbé allò que tenim i d’eludir els carrerons sense sortida.

Substitució del raonament per les emocions. El model de deliberació pública que hi ha al darrere d’una disjuntiva com “heroi o traïdor” és aquell que apel·la directament a la dimensió emocional dels actors. Novament, si parléssim d’eficàcia comunicativa, podríem estar tranquils. Les emocions són la matèria primera del neuromàrqueting que emergeix avui com a paradigma en el món empresarial. La comunicació política sembla haver adoptat de forma resolta -Lakoff en va ser el precursor més conegut- aquesta direcció. Repareu, per exemple, com, anant al rerefons d’aquesta reflexió, les consideracions sobre els costos i els beneficis d’una eventual secessió, les incerteses que hi concorren o els riscs que cal tenir en compte són sovint batejats -i desqualificats- com a “vot de la por”. “Por” -sentiment negatiu que ens immobilitza- versus “il·lusió” -sentiment positiu que apel·la al futur-. Vet aquí l’enfrontament de les emocions caracteritzant la deliberació pública.

I com deliberem és tan important com sobre què ho fem. Diu Amartya Sen que la democràcia és govern per discussió. Però aquest tipus de discussió d’alta càrrega emocional, tot i que ens pugui exaltar el seu caràcter massiu, mobilitzador i bullent, empobreix, en realitat, la qualitat de la nostra democràcia. D’una banda, perquè l’escassa densitat de l’argumentació i l’anàlisi escamoteja als ciutadans la possibilitat de fer opcions reflexives i eleccions assenyades. I també perquè les emocions, material tan inflamable com manipulable, són terreny adobat per al messianisme, la demagògia i altres malalties de la política.