13/12/2014

Grècia treu foc pels queixals

4 min

La crisi grega del deute va esclatar fa cinc anys, i els seus efectes col·laterals continuen provocant uns immensos perjudicis a Europa i a tot el planeta. Però no parlo dels efectes col·laterals que potser teniu al cap: les repercussions de la crisi grega, comparable a la Gran Depressió, o el contagi financer d’altres deutors. No, l’efecte verdaderament desastrós de la crisi grega va ser la distorsió de la política econòmica que se’n va derivar, mentre gent suposadament seriosa de tot el món s’afanyava a treure’n unes conclusions errònies.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Ara sembla que Grècia torna a estar en crisi. ¿En traurem aquesta vegada unes conclusions correctes?

Com potser recordeu, el que va passar l’última vegada va ser que es van aprofitar els problemes de Grècia per canviar les prioritats de l’economia. De sobte, calia obsessionar-se amb els dèficits pressupostaris encara que els interessos dels préstecs estiguessin sota mínims històrics, i s’havia de retallar la despesa pública encara que hi hagués un atur elevadíssim. Perquè si no -ja ho veieu-, en qualsevol moment ens podríem convertir en una altra Grècia. “Grècia ens serveix d’advertència sobre el que els passa als països que perden la credibilitat”, clamava el 2010 David Cameron, primer ministre del Regne Unit, quan anunciava l’aplicació de mesures d’austeritat. “Anem pel mateix camí que Grècia”, afirmava el republicà Paul Ryan, que aviat, aquell mateix any, va esdevenir president del comitè de pressupostos de la Cambra de Representants.

Però la veritat és que el Regne Unit i els Estats Units, que demanen els crèdits en la seva moneda, no s’assemblaven gens a Grècia ni s’hi assemblen ara. Si el 2010 vèieu les coses d’una altra manera, a hores d’ara i després d’anys d’interessos baixíssims i amb una inflació també molt baixa us hauríeu d’haver convençut del vostre error. I l’experiència de Grècia i altres països europeus que s’han vist obligats a aplicar unes mesures d’austeritat molt dures també us hauria d’haver convençut que retallar la despesa en una economia deprimida és molt mala idea, si es té la possibilitat d’evitar-ho. I el mateix es pot dir dels suposats casos d’èxit, com ara Irlanda: per fi torna a créixer, però encara té gairebé un 11% d’atur, i el doble d’aquesta xifra entre els joves.

Veure la devastació de Grècia fa feredat. Alguns reportatges que he llegit insinuen que el país ha fet comèdia sobre els seus mals i que es resisteix a adoptar les dures mesures que exigeix la situació. Però la realitat és que han fet uns ajustos enormes: han reduït el nombre de funcionaris i han rebaixat els sous del sector públic, han retallat les prestacions socials i han apujat els impostos. Si us voleu fer una idea del que representen aquestes mesures d’austeritat, seria com si als Estats Units s’haguessin fet unes retallades de despeses i uns augments d’impostos per valor de més d’un bilió de dòlars a l’any. Mentrestant, els salaris del sector privat s’han desplomat. Però vet aquí que, malgrat tot això, una quarta part de la població activa grega i la meitat dels joves continuen a l’atur.

Mentrestant, la situació del deute no ha fet sinó empitjorar: la ràtio entre el deute públic i el PIB ha assolit una xifra rècord -a causa sobretot de la baixada del PIB, no del creixement del deute- i ha sorgit un greu problema amb el deute privat, gràcies a la deflació i la depressió. Hi ha alguns punts positius: finalment, l’economia està creixent una mica, en gran part gràcies a la reactivació del turisme. Però, en general, han sigut molts anys de patiment per a una compensació tan minsa.

El que crida més l’atenció, en vista de tot plegat, és la predisposició de l’opinió pública grega a assumir-ho, a acceptar les afirmacions d’una classe política que els ha dit que el dolor és necessari perquè al cap d’un temps conduirà a la recuperació. La notícia que aquests dies ha alarmat Europa és que els grecs potser han arribat al límit. Els detalls són complicats, però, per dir-ho en poques paraules, l’actual govern intenta fer una maniobra política gairebé desesperada per ajornar les eleccions generals. I, si no se’n surt, qui segurament guanyarà les eleccions serà Syriza, un partit d’esquerres que exigeix renegociar el programa d’austeritat, cosa que podria portar a un enfrontament amb Alemanya i a la sortida de l’euro.

Però l’important aquí és que els grecs no són els únics que treuen foc pels queixals i no estan disposats a aguantar més. Mireu França, on Marine Le Pen, líder del Front Nacional, un partit contrari als immigrants, se situa al davant dels principals candidats de la dreta i l’esquerra a les enquestes. Mireu Itàlia, on prop de la meitat dels votants donen suport a partits radicals com la Lliga Nord i el Moviment 5 Estrelles. Mireu el Regne Unit, on els polítics contraris a la immigració i els separatistes escocesos amenacen l’ordre polític.

Seria terrible que qualsevol d’aquests grups -amb la sorprenent excepció de Syriza, que sembla un partit relativament benigne- arribés al poder. Però si pugen és per un motiu: és el que passa quan una elit reivindica el seu dret a governar perquè -segons diu- té experiència i coneixements i sap el que s’ha de fer, però després es demostra que, en realitat, no sap el que es fa i és massa rígida ideològicament per aprendre dels seus errors.

No tinc ni idea del que passarà ara a Grècia. Però el que podem aprendre de la tempesta política que ara la sacseja és molt més real i important que la conclusió errònia que molts van treure dels problemes del deute grec.

stats