27/07/2015

Grècia hauria de sortir de l’eurozona

4 min
Grècia hauria de sortir de l’eurozona

No són gaires els temes en què estic d’acord amb els meus col·legues Paul Krugman, Joseph E. Stiglitz i Iannis Varufakis, l’exministre de Finances grec. Però en una cosa sí que hi estic d’acord: seria aconsellable que Grècia sortís de l’eurozona.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Per desgràcia per a Grècia i Europa, ara potser haurem de conviure amb un tercer programa de rescat en virtut del qual Grècia rebrà un paquet de 86.000 milions d’euros a canvi de mesures d’austeritat addicionals. Molt probablement, aquest nou acord obligarà Grècia a suportar durant tres anys més un experiment llarg i car que de moment ha fracassat estrepitosament.

Fins al juny, els països de l’eurozona, el Banc Central Europeu i el Fons Monetari Internacional havien concedit al govern i al sistema bancari grecs uns crèdits públics per valor de 344.000 milions d’euros, gairebé el doble del PIB anual grec, o uns 31.000 euros per ciutadà hel·lè. Un terç dels diners públics injectats a Grècia des del 2008 van servir per pagar als creditors privats; un altre terç es va destinar a finançar el dèficit per compte corrent (les importacions i els pagaments d’interessos nets a estrangers superaven les exportacions i les transferències procedents de fora del país), i l’últim terç s’ha evaporat finançant l’evasió de capitals.

Els crèdits públics han endarrerit la bancarrota, però no han aconseguit revitalitzar l’economia grega. Per poder competir, Grècia necessita una forta devaluació: un descens relatiu del nivell de preus. Rebaixar els preus i els sous en termes absoluts (per exemple, retallant els salaris) seria molt difícil perquè comportaria la fallida de nombrosos deutors i arrendataris.

Potser seria millor fomentar la inflació a la resta de l’eurozona, com intenta fer el Banc Central Europeu comprant grans quantitats de bons per fer baixar el valor de l’euro. Si a la resta de l’eurozona la taxa d’inflació se situés lleugerament per sota del 2%, tal com espera el BCE, al cap d’uns deu anys Grècia esdevindria competitiva, sempre que el nivell de preus es mantingués estable. De tota manera, fins i tot una devaluació interna tan suau com aquesta resultaria molt difícil, perquè caldria aplicar precisament la mena d’austeritat fiscal que els grecs han rebutjat en el referèndum.

¿I la solució defensada per l’esquerra: donar més diners a Grècia? Sens dubte, una despesa pública enorme generaria un estímul keynesià i es traduiria en un creixement intern més aviat modest. Però, a part del fet que aquests diners haurien de venir dels contribuents d’altres països, aquesta solució seria contraproduent perquè impediria la devaluació necessària per a una economia excessivament cara i mantindria els sous i els preus per sobre d’un nivell competitiu.

Fixem-nos en l’exemple d’Irlanda. Igual que Grècia, Irlanda va esdevenir massa cara perquè els tipus d’interès van caure bruscament arran de la introducció de l’euro. Quan la bombolla va esclatar, a finals del 2006, no es va beneficiar de cap rescat fiscal. Els irlandesos es van estrènyer el cinturó i es van sotmetre a una dràstica devaluació interna, que al seu torn va fer baixar els preus de les mercaderies irlandeses, tant en termes absoluts com relatius. I d’aquesta manera l’economia del país va tornar a ser competitiva.

Sí, d’acord, Irlanda també va rebre ajudes fiscals. Però molt més tard, cap a finals del 2010, i quan van arribar, la devaluació interna es va interrompre gairebé a l’acte. Dotze dels tretze punts percentuals de baixada dels preus relatius corresponen al període anterior a les ajudes. Dels països de l’eurozona més colpejats per la crisi financera, Irlanda serà l’únic en què el PIB superarà aquest any el nivell d’abans de la crisi.

La devaluació de Grècia va començar cinc anys després de la d’Irlanda i en aquests moments arriba al 9%. Una anàlisi efectuada per investigadors de Goldman Sachs apunta que, perquè Grècia sigui competitiva, els preus dels productes haurien de baixar entre 13 i 22 punts percentuals més. (Els sous de les veïnes Turquia, Bulgària i Romania -aquestes dues últimes, membres de la Unió Europea- representen entre una cinquena i una tercera part del que cobren els grecs.)

La millor alternativa és un Grexit acompanyat d’una reducció del deute, ajuda humanitària per pagar importacions essencials i l’opció d’un eventual retorn a l’euro. Grècia podria reintroduir la dracma com a única moneda de curs legal. Tots els preus, sous, contractes i balanços financers -incloent-hi el deute intern i extern- es podrien convertir en dracmes, cosa que immediatament en rebaixaria el valor.

La devaluació induiria els ciutadans a comprar productes nacionals en lloc d’importats. Es promouria el turisme i l’evasió de capitals s’invertiria: els grecs rics tornarien amb els seus diners, i comprarien i renovarien els béns immobles, amb la qual cosa propiciarien un boom de la construcció. El dèficit comercial s’aniria convertint en superàvit i els creditors recuperarien una part dels seus diners.

Grècia tindria l’opció de tornar a l’eurozona, amb un nou tipus de canvi, a condició d’efectuar una sèrie de reformes institucionals -com ara un registre públic per a la compra de terrenys, un sistema eficaç de recaptació d’impostos i una informació estadística fiable- i de complir les condicions normals per ser membre de l’eurozona. Tot plegat costaria 5 o 10 anys.

És cert que el Grexit evidenciaria que la pertinença a l’eurozona no és irrevocable, i això podria exposar els països membres a atacs especulatius. Però no és gaire probable, com s’ha vist arran de la tranquil·la reacció dels mercats davant dels controls de capitals de Grècia i el no del referèndum. Més important encara: esperonaria altres països a adoptar un finançament més prudent i a allunyar-se de la trampa del deute, que va ser la primera causa de la bombolla.

Fins que Europa no esdevingui un estat federal -com algun dia haurà de fer- no tindrà una moneda com el dòlar. Fins aleshores, el que cal és una unió monetària flexible, amb unes opcions d’incorporació i sortida ben organitzades, acompanyades d’una normativa per a la insolvència dels estats membres. Aquesta fórmula conciliaria els objectius d’evitar els atacs especulatius i impedir l’acumulació excessiva de deute públic molt millor que l’actual promesa de pertinença eterna a la Unió Europea.

stats