19/12/2016

El miratge de la igualtat de gènere

4 min

Una xifra com 3.600 denúncies per violència masclista només en els darrers tres mesos es convertia en notícia fa unes hores. Sona gros. Ho és. I no és més que un petit percentatge (entorn al 30%, alerten les enquestes) de la violència extrema que pateixen les dones en l’àmbit de la parella o l’exparella. I només és, alhora, la peça més visible i reconeguda d’un engranatge de violències contra les dones àmpliament invisibilitzat -negat, fins i tot- i, en bona part, donat per descomptat en el funcionament de les relacions socials.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Segons l’estudi ¿Fuerte como papá? ¿Sensible como mamá? Identidades de género en la adolescencia, elaborat pel Centre Reina Sofia, només un 12% dels i les joves diuen no haver conegut, en les parelles properes, algun acte de violència exercit per un noi cap a una noia. D’altra banda, el mateix estudi indica que un 38% dels i les joves diuen haver vist o sentit insultar la parella i el 31% coneixen casos en què el noi envia SMS/ whatsapps per espantar la noia. Sembla, doncs, que la freqüència d’actituds masclistes i comportaments violents en el jovent és prou significativa, però, tot i així, ells i elles no solen sentir-se identificats quan es parla de violències masclistes. Què ens cal fer diferent per aconseguir que les noves generacions facin un pas en l’eliminació de les violències masclistes i la desigualtat estructural que les sustenta?

Doncs, segurament, d’entrada, això: recordar-nos que les violències masclistes tenen la base i l’origen en la desigualtat entre homes i dones i que aquesta desigualtat és, a hores d’ara, encara molt vigent. El fet que hàgim incorporat lleis contra la violència masclista i lleis d’igualtat, que estigui present en discursos polítics i, fins i tot -amb molta sort o amb una data commemorativa prop-, de vegades es facin tallers de prevenció de la violència en alguns instituts, no suposa que hàgim arribat a viure una igualtat real.

Com apareix a l’estudi Percepción social de la violencia de género en la adolescencia y la juventud, del ministeri de Sanitat, Afers Socials i Igualtat, un 81% del jovent coneixen la llei integral contra la violència de gènere, el telèfon 016 o recorden alguna campanya de sensibilització contra la violència de gènere, però això no es tradueix en una identificació de les violències masclistes en la seva realitat diària. Els i les joves han après a utilitzar un llenguatge “políticament correcte” que invisibilitza moltes de les formes que adopta el patriarcat.

Per a molts adolescents i joves aquesta desigualtat estructural és un fenomen del passat o del món adult, i la violència masclista és la imatge representada pels mitjans “d’aquella dona gran casada i amb fills/es que surt a les campanyes de la tele”. Joves i adolescents perceben la desigualtat entre homes i dones adults i les diferències entre nois i noies, però no les interpreten com a desigualtats. Senten que tenen les mateixes possibilitats vitals uns i altres. Aquest és el miratge de la igualtat en les generacions joves.

Des del món adult, ¿estem fent esforços suficients per entendre els seus codis i les seves realitats? És important recordar les nostres adolescències i deixar de jutjar les seves. El masclisme és camaleònic i va prenent diferents formes, perviu, i ens exigeix respondre a preguntes del tipus: com plantegem a una noia que no cal que ningú revisi el seu telèfon mòbil? Segons l’estudi anteriorment citat, un 33% dels adolescents no interpreten comportaments de control com una violència. Però el més interessant és que resulta que una gran majoria (73%) dels adolescents han sentit en boca d’una persona adulta que la gelosia és una forma de demostrar amor. Ens cal revisar les nostres creences.

Llanço més preguntes. Com podem transmetre a una noia que la decisió sobre amb qui, on i en quin moment té relacions sexuals li correspon a ella? Com podem transmetre a un grup d’amigues que surten una nit que no tenen per què aguantar insinuacions de caràcter sexual sistemàticament i que no s’hi han de resignar? Com podem explicar als nois que puntuar les noies pel seu físic les vulnera, les objectualitza, i els degrada a ells com a persones? Tot això són manifestacions de les violències masclistes que són difícilment percebudes, perquè es produeixen des d’una aparent llibertat d’elecció i estan tenyides dels aprenentatges que fan del món adult, però amb noves formes.

Revisar les pròpies creences sobre com se suposa que són i es relacionen homes i dones és un repte personal i col·lectiu que s’ha d’encarar per poder acompanyar noies i nois a entendre que les violències masclistes se sustenten en estereotips de gènere, molt arrelats, com ara que les noies són sensibles i tendres, responsables i prudents, mentre que els nois són dinàmics, actius i independents, possessius i gelosos.

Engegar processos de presa de consciència de les desigualtats quotidianes per poder oposar-hi resistència és el repte a què hem de respondre per deixar de mantenir les bases de les violències contra les dones, tant les de baixa intensitat i socialment més normalitzades com les agressions sexuals i els feminicidis. No naixem amb estereotips incorporats, els anem construint amb la socialització i, malauradament, no impliquen només diferències: són desigualtats, són violències, del tot vigents entre les noves generacions. No les invisibilitzem.

stats