30/11/2016

La Cuba-Catalunya caliquenyo

3 min

Aires de melindro. Serralades de petxines de xocolata. Rierols de nata... I un crit d’èxtasi: “Fora grillons!” Front d’Alliberament del Gust. El poeta-pastisser J.V. Foix. A la pastisseria de Sarrià. Llepa i fulleja. M’exalta el nou i m’enamora el vell. El vell confit costumista de bateig de poble endiumenjat. El nou pastisset tropical de lletres gormandes: Fora grillons! Que parli el tastador: “Per cert, d’aquesta revista Fora Grillons!, que jo havia tingut a les mans de molt jovenet perquè me l’havia donada un fadrí de casa, no n’he pogut retrobar mai més cap exemplar, ni a les llibreries de vell. Defensaven que, talment com Cuba s’havia alliberat d’Espanya, Catalunya havia de seguir aquest camí mateix”, diu el poeta en una entrevista el 1984. Fora grillons! Crit d’alliberament neuronal: “És quan dormo que hi veig clar / Foll d’una dolça metzina, / Amb perles a cada mà / Visc al cor d’una petxina...” Visca els tarrons! I fora grillons! Fora grillons!, criden els catalanocubans de principis de segle XX.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

‘FORA GRILLONS!’ neix el 1906 a Santiago de Cuba. Catalans tropicals. Els primers a posar un estel blanc d’alliberament a la capçalera. Els primers a demanar la independència de Catalunya mentre veien la Cuba lliure. La motxilla de tres guerres a l’esquena. La dinamita: espanyols, nord-americans, cubans, criolls... L’explosió. I enmig, com sempre, aquells catalans dividits. Uns van apostar per una Cuba independent. D’altres, per una Cuba espanyola. I, esclar, uns 14.000 catalans que va mobilitzar l’exèrcit espanyol (dels fins a dos-cents mil homes) en la darrera guerra que va dur la llibertat a Cuba. Seixanta mil moren allà. I uns vint mil que tornen moren per tot tipus de malalties. Alguns supervivents van portar una vacuna: “ Cala pequeña ”. El caliquenyo. I el planten a la càpsula del temps.

UN DIA EL DESENTERREN. Tot era fosc. Postnuclear. Postguerra. L’estat franquista és una gallina autàrquica coixa i bòrnia que han de devorar milions de persones. Espanya és un camp de concentració de racionament de l’estómac. Hi ha gana. Hi ha ganes de fumar. El tabac és substitutiu de tot: misèria, fam, patiments... I reneix el caliquenyo. Cigar humà. Irregular. Llargarut. Esguerrat. Tort. Humil. Senzill. Intens. Comprimit. Cargolat. Dur de tirar. Una perfecta imperfecció. És el cigar del poble. Cada cigar és un intent d’esgarrapar el que no tens. Cada caliquenyo és una capa per volar per sobre del vol gallinaci de la realitat. El caliquenyo és la banda sonora, olfactiva, d’un país que vol tirar endavant. Cremant a poc a poc. El fum s’empega. És com un ésser viu. El caliquenyo s’aferra a una societat que vol sobreviure. El caliquenyo es feia a la gran plana del Ponent regat pel Canal d’Urgell (i al País Valencià). Amb un know how importat pels soldats catalans i valencians de Cuba. Lleida estava plena de petites grans fàbriques clandestines. El clúster caliquenyo. Una indústria del fum que volava a tot Catalunya. Va ser, com ja vaig explicar en un llibre, una manera real de fumar-se el franquisme. Davant la il·legalitat de la dictadura, la legalitat de la supervivència. Per això, durant la postguerra, el mercat negre, real, era superior al mercat legal, irreal del règim. Va ser l’únic que hauria pogut dinamitar el franquisme: la revolució de la supervivència.

Mentre aquí es lluitava amb caliquenyos, començava el màrqueting de l’havà planetari: Fidel Castro, Camilo Cienfuegos, Ernesto Guevara... Érem al 1959. I la Cuba de l’havà revolucionari també suprimia per decret fum el Grop Nacionalista Radical. Aquells catalanocubans que van fer néixer Fora Grillons! Fum, fum, fum. Els catalans, sempre emboirats pels fums dels altres. Els catalans, sempre esfumant el fum de les úniques revolucions que encara ens fan estar vius. És quan fumo caliquenyos que hi veig clar, crida el poeta del poble.

stats