06/05/2017

Fins quan la clau serà nacionalista?

2 min

La possible victòria de Pedro Sánchez a les primàries del PSOE té consternats els barons. Un pota negra com Ibarra clama perquè els candidats es retirin i no siguin els militants (les bases), sinó els delegats (l’aparell) els que triïn el nou líder. Els fa por la fractura? Sí, però el que els fa més por del triomf sanchista és que ajornarà sine die les opcions d’arribar a la Moncloa i a totes les prebendes del poder.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Les raons que expliquen aquesta impossibilitat també expliquen que el PP continuï al poder. Com pot ser, es pregunten els analistes, que la dramàtica devaluació interna a què ha abocat la crisi no hagi passat factura a Rajoy? Doncs pot ser perquè el PP, a més de representar la dreta (incloent-hi la més extrema) i totes les polítiques que abonen la desigualtat, també és el campió més sòlid i fiable d’una ideologia molt més profunda i decisiva a l’hora de ficar un vot a l’urna: la que fa indestriable la identitat de molts espanyols de la idea que Espanya és una nació. Dit en estil directe: “O Espanya és una nació o jo no sé qui soc”.

La pulsió -irracional, egocèntrica i destructiva- que es desferma quan els referents bàsics de la pròpia identitat es veuen amenaçats és més primària i, per tant, més poderosa que tots els impulsos per fer del món un lloc millor. És aquest principi psíquic -psicoanalític- el que explica que corruptes provats siguin re-elegits o que l’escalfament del planeta pugui ser negat. És al darrere del Brexit i de Trump. I té molt a veure amb la violència masclista.

Si Sánchez guanya, el PSOE recuperarà part de la coherència ideològica que mai hauria d’haver perdut, però serà menys fiable com a garant de l’Espanya nació. Entre els militants de base socialistes, el guany pot arribar a pesar igual o més que la pèrdua. Però entre els espanyols que haurien de votar Sánchez perquè arribés a president, ara com ara la pèrdua pesa més. Per què i fins quan?

En la resposta a aquesta pregunta, que és crucial perquè projectes com els de Podem o els comuns arribin a ser hegemònics, no es pot ignorar l’impacte del Procés. He sentit dir, i no em sembla cap bestiesa, que sense el Procés avui Rajoy no seria president. Sigui cert o no, de moment tot fa pensar que el desig que té Catalunya de ser un estat alimenta i excita el que té Espanya de ser una nació. Són dos projectes del tot incompatibles que es retroalimenten. I per molt que estiguem convençuts que només el primer és democràtic i legítim, també hem de tenir clar que l’augment de la tensió està fent que tant a Catalunya com a la resta d’Espanya sigui més determinant el vot en clau nacionalista, i més irrellevant el vot en clau social.

El somni és un Procés curt i exitós que ens permeti, ja independents, deixar enrere la clau nacionalista i treballar per la justícia social i un futur sostenible. El malson és que quedem encallats en un enfrontament que vagi ajornant la regeneració democràtica que tant necessita Catalunya i sobretot Espanya.

stats