Filosofia vegana
Un cambrer amb pinta de nòrdic estudiós ens acaba de fer seure en una taula minúscula massa a prop del finestral, i estic de tan mal humor que em mossego l’ungla del dit gros de la mà dreta mentre penso tantes coses alhora que se’m fa un tap a dins, soc ben bé una canonada embussada que necessita un lampista disposat a treballar-hi una mica, tap-tap, clanc-clanc, blups. Intento pensar en l’eina òptima per fer net, però em distrec perquè la Sílvia comenta a en Nando no sé què d’una gala que volen que presenti d’aquí uns mesos -saben que no ho faré-, i tot seguit desvio la vista cap a la Carol, que observa el carrer amb ulls de cocodril nostàlgic, segurament perquè vol fumar, però no, hi ha dos adolescents que m’assenyalen i criden:
-Tonilius! Tonilius!
Faig el mateix de sempre. Els ensenyo les dents en una ganyota satisfeta i alhora indignada. M’han enxampat, enhorabona, però qualsevol altra interacció amb ells és impensable. Desfaig la ganyota.
-Firma’ns un tovalló, tio!
El cambrer amb pinta de nòrdic estudiós arriba amb les cartes. La Sílvia li intenta explicar que és indispensable que ens deixin seure en una taula una mica més recollida. En cas contrari no soparem de gust.
-Toda lleno -respon el cambrer.
M’agradaria contraatacar amb una invectiva humiliant, però en Nando ha aixecat un braç per cridar l’atenció d’una altra cambrera. Ella em fa un cop d’ull i em reconeix: sí, soc el gran Tonilius, el profe de la sèrie de tele dels dimarts a la nit. Entén que no puc estar exposat durant tot l’àpat als fans, que acaben d’enganxar els nassos al finestral i treuen la llengua, imitant una escena que feia furor a la sèrie, perquè jo m’acabava sumant a la festa i els cridava: “És ben bé com tenir el morro enmig d’unes cuixes!” Llavors un d’ells responia: “Quin profe més porqui”. La frase estrella del guionista era repetida una dotzena de vegades més en aquell capítol. Si hagués estat a les meves mans li hauria clavat dues bufetades, i després un cop de puny a l’orella.
-Tonilius! Superstar!!
-Firma’m el rotllo de paper de vàter, macho. Va, que no et costa res.
Continuen cridant mentre la cambrera ens porta fins a un ascensor i pugem al primer pis. Hi ha una taula buida per a sis persones.
-Seguin, sisplau.
Abans que se’n vagi li demano com es diu. Clàudia. Un nom agradable. Som en una atmosfera selvàtica, plantes que pengen del sostre, d’algun lloc que no sé localitzar en raja aigua: segur que d’aquí pocs minuts m’he d’aixecar per anar a orinar. Des d’on sec veig una terrassa amb jardineres d’on surten intrèpides formes vegetals. Si m’acabo torrant podria pixar-hi. “Mireu què és capaç de fer el gran Tonilius! Trompa, trompa. Quin profe més porqui!”
La Carol, en Nando i la Sílvia xerren tranquil·lament com si a la taula només hi fossin ells. Ho fan perquè em senti bé. Saben que, tret de quan una càmera m’enfoca i he d’escopir les meves frases, soc un home de poques paraules. Avui parlen del nou president dels Estats Units. La Sílvia se sent “indignada” i “violenta” cada vegada que hi pensa. En Nando, que de vegades no pot evitar fer-se el graciós, diu:
-A mi, el pato Donald em fa gràcia i tot. Exagera tota l’estona, com molts actors de teatre.
-Ha-ha -fa la Carol, ofesa: està a punt d’estrenar obra al Nacional.
Torna la cambrera. La Clàudia.
-Ja ho tenen?
-Dos minuts -demana la Sílvia, ensenyant-li dos dits, com si la noia no sabés comptar.
Quan se’n va tots quatre ens concentrem en les cartes. Qui l’ha escrit té un sentit de l’humor que no coincideix amb el meu: entre els plats anunciats hi ha “healthy nachos ”, “ lasanyuki ” i “ red devil raviolo ”, però el que m’irrita més són cites provegetarianes d’Einstein i Pitàgores.
-En comptes de ser en un restaurant, sembla que siguem en una classe de filosofia -dic-. “Eat better. Be happier. Live longer ”. No sé qui de vosaltres tres ha pensat que em podia venir de gust afartar-me de wakame, tofu, sèsam, espelta i... micoproteïna. On és, la carta de vins? -demano, mentre vaig passant pàgines on només hi ha sucs de colors.
-Pàgina 27.
Quan hi arribo topo amb la cara somrient de Julio Iglesias i un últim proverbi: “Me gustan las mujeres, me gusta el vino ”.
M’aixeco de la cadira i declamo, solemne, la continuació de la frase:
-“ Y si tengo que olvidarlas, bebo y olvido ”.
He aconseguit que la majoria de comensals em mirés. N’hi ha que ja m’han reconegut i pensen que deixaré anar un dels discursets televisius del professor Tonilius. S’equivoquen. Deixo caure el tovalló damunt la taula i me’n vaig cap a l’ascensor, decidit a fugir de la filosofia vegana igual que un dimoni escaparia de l’infern: amb les banyes ben esmolades i una llarga cua erecta. Ara mateix seria capaç d’anar-me’n de festa amb els adolescents del rotllo de paper de vàter.
