Filantropia: l'horitzó és França
En l’àmbit de la filantropia ens arriben, de tant en tant, bones notícies. Una de recent és una contundent donació d’equipament mèdic a hospitals públics per part de la fundació d’Amancio Ortega. Són fets que ens donen esperança però que no poden ocultar que anem endarrerits i que queda molt camí per fer.
La filantropia té dos motors: les normes culturals i la legislació. Aquí em concentraré en la segona, que significa sobretot incentius fiscals.
Las autoritats d’Hisenda tendeixen a l’escepticisme pel que fa a les exempcions fiscals. És el seu paper. Però cal entendre quina és, en aquest front, la pitjor política i quina és la millor. La pitjor és rebaixar els impostos sobre una activitat molt madura i, per més que sigui socialment desitjable, sense grans possibilitats de creixement. Llavors la mesura fiscal representa una pèrdua per a Hisenda sense cap benefici significatiu en termes d’expansió de l’activitat. La millor és la contrària: rebaixar impostos sobre una activitat de poc volum però socialment molt desitjable amb la finalitat d’obtenir-ne un creixement important. Cal remarcar que una mesura d’incentius fiscals és efectiva i valuosa només si acaba generant l’efecte expansiu desitjat. Si no, només és pèrdua. Per tant, en aquest tema els governs han de ser, certament, prudents i graduals en els ritmes, però no en l’objectiu final. Cal anar rebaixant fins que es produeix la desitjada expansió. No hi ha un nivell d’incentius que sigui una norma universal. El bon nivell és el que produeix resultats.
A casa nostra es dona la premissa: tenim una realitat limitada pel que fa a la filantropia, però un potencial alt. Cal insistir, doncs, en la via de la millora dels incentius fiscals. L’exemple a seguir ha de ser França. Perquè és culturalment propera, perquè la seva llei de mecenatge és estructuralment similar a l’espanyola (no ho és, en canvi, en els paràmetres concrets), i perquè ha practicat la política que estic recomanant. M’explico amb una il·lustració senzilla. Suposem que la base fiscal d’una persona (per a una empresa seria lleugerament diferent) és de 100, i que l’impost és del 50%. La persona no fa donacions i paga, per tant, 50 a Hisenda. Què passaria si fes una donació de 20? Si la persona és espanyola, podrà restar 2,5 dels 50 que paga (el 25% de la part de la donació que té efectes desgravants: fins al 10% de la base). Si és francesa podrà restar-ne 13,2, cinc vegades més (els paràmetres són ara el 66% i el 20%). No és estrany que a França les donacions hagin augmentat molt des que, l’any 2003, es van establir els paràmetres actuals. A aquesta situació no s’hi va arribar de cop. Podríem dir que els governs francesos van anar millorant el tractament fiscal de les donacions filantròpiques fins a aconseguir apropar-se al resultat desitjat.
Nosaltres, cuidant sempre els detalls, hauríem de fer el mateix. Proposaria, continuo simplificant, que el següent pas fos el 50-20: desgravar el 50% d’una donació fins al 20% de la base imposable.
Un aclariment. Es diu sovint que als Estats Units desgraven el 100%. No sembla lògic que sigui així, i no ho és. La raó és que l’estructura de la desgravació és diferent. Als Estats Units, com en molts altres països (però no a França o Espanya), es resta tota la donació, però es fa de la base de l’impost i no de la quota. En termes de l’exemple anterior: si la persona que ha donat 20 fos americana, s’estalviaria els impostos corresponents a la donació, és a dir, 10. Veiem en aquest exemple el que és cert en general: el sistema més generós és el francès, millor que l’americà, que és millor que l’espanyol. En termes de resultats, però, els Estats Units, on actuen la cultura i els incentius, superen França, on de moment el motor són els incentius. No exclouria que en el futur es desplegués el cercle virtuós en què la fiscalitat indueix a una realitat que acaba impulsant noves normes culturals.
No puc resistir-me a esmentar una altra bona mesura, que incidiria especialment sobre el micromecenatge. Ara el referent extern seria Itàlia. Una donació filantròpica té dues característiques: és voluntària i el donant decideix el receptor. Com que no hi ha voluntarietat, el 0,7% social de la nostra declaració de la renda no es pot considerar filantropia, però sí que hi comparteix una determinació mínima del destinatari per part del donant. A Itàlia es pot triar molt més àmpliament la institució receptora. És un exemple que hauríem de seguir.
