Espectre

Tinc el llibre obert damunt la falda i intento llegir, però m’és impossible avançar. Quan m’acosto al final d’una novel·la poden passar tres coses: que devori les pàgines per arribar fins a l’última línia, compulsió que no necessàriament implica que m’estigui agradant; que deixi córrer la lectura, perquè intueixo que la història no acabarà tal com jo voldria, o perquè tot allò -fons o forma, o totes dues coses alhora- ja no té cap interès; finalment, també pot passar que persisteixi a continuar llegint i en un determinat punt em quedi encallat, i és en aquestes circumstàncies que la ficció esdevé un repte que em prepara, amb una lentitud quasi litúrgica, per a l’epifania. Solaris, de Stanislaw Lem, pertany a aquesta última categoria de llibres. Fa dies que carrego a la bossa aquesta aventura metafísica i fantasmagòrica, i ara que em queden poques pàgines per separar-me definitivament del seu protagonista, un psicòleg que passa uns mesos en una estació espacial estudiant un planeta embolcallat d’un oceà enigmàtic, tinc la mateixa temptació que ell: m’hi quedaria a viure un temps indefinit, explorant-ne particularitats que fins ara m’han passat desapercebudes i deixant-me captivar per les seves creacions desmemoriades però tangibles, reflexos dolorosos del passat. Per això em costa tant seguir el fil del diàleg intranscendent que tinc al davant dels ulls, i el vaig rellegint, sense trobar sentit a les paraules, tot i que al mateix temps les repeteixo dins meu, com si les volgués memoritzar. La història d’amor impossible entre en Kris i la Harey és una de les més captivadores de la ciència-ficció de la segona meitat del segle XX.

Viatjo en el penúltim metro de la nit cap a la perifèria barcelonina. El trajecte cap a casa a aquestes hores s’assembla a capbussar-se en un dels abismes frondosos i canviants del planeta Solaris: en qualsevol moment, i sense fer cap gran esforç, l’oceà pot xuclar-me per sempre més. Però això encara no ha passat mai. Els perills que de tant en tant m’han escomès -un borratxo mig agressiu, un pseudoatracador, un grup de porretes que escoltaven reggaeton - encara no han estat definitius. Acabo arribant a la meva parada, potser amb uns quants euros menys, tant se val: l’important és que surto a la superfície de la ciutat i camino fins al meu portal, amb les claus en una mà i la novel·la a l’altra. Mai no m’han pretès robar el llibre que llegia, tot i que una vegada em van pispar la bossa en un bar i al cap d’uns dies, quan la policia em va trucar perquè l’anés a recollir a comissaria, l’únic que havia desaparegut a banda dels diners era Vineland, de Thomas Pynchon. Llavors -tenia 20 o 21 anys- el detall d’haver topat amb un lladre il·lustrat em va fer gràcia.

Em deixo portar per l’energia segura que arrossega el metro pels conductes subterranis de Barcelona, capficat en la història de Lem. Quan la vaig llegir per primera vegada, les aparicions em semblaven una estratègia narrativa interessant; amb el pas del temps, però, he anat acumulant fantasmes, i hi ha dies que m’agradaria que fossin capaços de sortir de dins meu i manifestar-se per recuperar un bocí de la quotidianitat que havíem viscut junts.

Encara amb la novel·la oberta damunt la falda m’adono que algú m’observa des de l’altra punta del vagó. És un noi que té una bossa entre els peus i aguanta un llibre obert molt gruixut, exhibint-ne la coberta. Des d’on soc puc llegir amb dificultats el nom de l’autor, Isaac Asimov. El noi fa veure que es concentra en la novel·la -deu ser una història de robots-, i quan jo l’imito, acudint per enèsima vegada al mateix diàleg sense importància de l’últim capítol de Solaris, veig de cua d’ull que, sigil·losament, obre la bossa i en treu alguna cosa que planta a terra, una medusa negra que corona amb un petit objecte ortoèdric mentre el metro va fent camí. Quan arribem a la següent parada em permeto aixecar la vista de la novel·la i girar el cap en direcció al desconegut. Al vagó només hi som nosaltres dos. Ell m’observa a través de l’objectiu de la seva càmera i prem el botó per fer-me una foto. M’aixeco del seient mentre fuig corrents del vagó, carregant el trípode, la càmera, la bossa i el totxo d’Isaac Asimov. Aquell noi acaba d’emportar-se una imatge meva. Des d’ara també soc l’espectre que llegia un clàssic de la ciència-ficció europea mentre viatjava cap als límits de la ciutat.