Encarnació

La realitat es pot disfressar de moltes maneres i és habilitat política vestir-la adequadament al servei del projecte propi. Diuen que l’home és un animal capaç de crear ficcions i creure-hi, però les il·lusions polítiques es construeixen sobre relacions de forces i interessos constants i sonants. L’horitzó del progrés ha decaigut, però encara se segueixen buscant potencials subjectes del canvi i en la mesura en què el factor de classe minva reapareix el factor poble. Uns prediquen, d’altres expliquen. Els que prediquen poden pensar que la seva paraula farà canviar els equilibris i que, de vegades, cal anar per davant dels fets per fer possible el que és improbable. Els que expliquen han de procurar mirar el que passa sense deixar-se enlluernar pels seus desitjos. A Catalunya en els pròxims mesos assistirem alhora a tres coses aparentment contradictòries: molta retòrica de la negociació (des de Madrid i des d’aquí), escalada en les actuacions judicials i repressives contra l’independentisme, i augment de la gesticulació independentista. L’altre dia, un alt dirigent de Junts pel Sí, assenyalat pels tribunals, em deia que en ell s’encarnaven les tres figures. Una imatge nítida d’una situació confusa.

Quin serà el desenllaç? Cadascú pot fer els seus comptes. A mi em surt que l’independentisme no dóna prou per poder pretendre la secessió unilateral i que l’unionisme té la força de l’aparell d’estat però no té una articulació política que el pugui convertir en alternativa democràtica a Catalunya. Vénen dies d’inflació verbal negociadora. Però negociar no és repartir almoina. A Madrid pensen que això es pot arreglar amb diners (i pocs, per no incomodar les altres autonomies). I així no hi ha remei. ¿Tensar la corda fins que una de les parts patini? ¿I si ningú patina? Tot seguirà igual, només que on deia “referèndum” dirà “eleccions”. I qui dia passa, any empeny. “Aquestes tensions no desapareixeran mai, formen part de la realitat de l’Espanya moderna”, diu Michael Ignatieff.