Les elits

Ara, ell, com tots els seus amics, escriu articles. No, no és escriptor. Perquè escriure, a diferència de, posem per cas, tocar un instrument, tothom sap com es fa. I ell és emprenedor i esforçat. Té coses a dir. Dues o tres. Però molt importants. Escriure és com cantar o com cuinar. Tothom sap com es fa, tothom ho fa, no tothom ho sap fer. El nostre home cita Gaziel, ignora Rodoreda, enalteix Cervantes, posa en qüestió Shakespeare i desconeix Nabokov. En realitat no ha entès cap d’aquests autors, però no hi fa res: els seus lectors (que pensen com ell i també escriuen articles) tampoc.

Abans la ideologia de l’autor d’articles era secundària. El principal era que escrivís bé. Tenir una gràcia triant verbs, adjectius i recursos literaris. I, sobretot, sobretot, descartant-los. (No ets el que menges. Ets el que no menges.) L’escriptor d’articles era un autor de llibres de ficció que arrodonia el sou fent peces curtes. I quan n’escrivia, de peces curtes, també tenia en compte, a part d’allò que deia i potser per damunt d’allò que deia, les rimes internes, les cacofonies, les comes, els punts. Com a les novel·les.

A ell el trien per la ideologia, perquè avui la ideologia ho és tot. El lloguen (de la mateixa manera que deixen de llogar-ne d’altres) no pas perquè sigui escriptor. (No n’és; tot i que potser algun dia s’atrevirà amb una novel·la històrica, protagonitzada per un personatge curosament triat, que revisitarà.) No pas perquè tingui cap gràcia trobant la part còmica o tràgica de la vida. El lloguen perquè és polític o potser politòleg, i perquè (diu que) pensa el que pensa del procés d’independència de Catalunya. Avui la seva dona (que està molt il·lusionada amb aquesta nova faceta que té) li ha regalat un portàtil. I quan la senyora que els ajuda (en diuen així) ha entrat al despatxet per buidar els cendrers, li ha dit: “Fátima, no moleste a mi marido, que está escribiendo, ¿okis? Empiece por la cocina, si eso”.