Una terra d’oportunitats

La dona va pel carrer i no s’adona que li ha caigut un mocador de la bossa que anuncia caldo, d’aquestes de plàstic que et donen a la botiga, que porta penjada. La crido. “Ep! Escolta!” Però no em sent. Corro a recollir el mocador, que, quan m’hi acosto ho veig, no és un mocador, és una bufanda del Barça. Torno a cridar la dona, que, aquest cop sí, es gira. És estrangera, però parla castellà. Em dona les gràcies. Ric, perquè suposo que està contenta per la victòria del Barça. “Barcelonista?”, dic. I esclafeix a riure. “No! No, no!”

Com que m’he quedat sorpresa (no m’esperava que algú que portés una bufanda del Barça em digués que no és del Barça), ella riu amb picardia. Caminem juntes una estona. A la bossa hi ha una samarreta també del Barça. “Ho vens?”, li pregunto. I llavors ella m’ho acaba explicant. Ha vingut a treballar. O més ben dit; ha vingut a “treballar”. Així, entre cometes. Es dedica a robar carteres, diu. I quan hi ha partit del Barça va al Camp Nou amb la bufanda, la samarreta i tot l’utillat-ge que fa al cas. Si hi ha gol, s’abraça al primer desgraciat que també és allà, als volts de l’estadi, per celebrar-ho. Em diu que ve de Galícia i que s’estarà uns dies a Barcelona, que és una ciutat que va molt bé per treballar. Per “treballar”. Ja l’hi havien dit i troba que tenien raó. Li va anar bé. La sortida del camp sempre va bé, sobretot si hi ha hagut victòria. La riuada humana alegre, abraçades, petons, where are you from, ja et tinc. I quan s’hi abraça, ho aprofita per robar-li la cartera i tot el que pot. Es quedarà uns dies, m’explica. La Rambla, el bus que va al Parc Güell (si no és que hi ha alguna màfia que ja hi treballi en exclusiva)... Ens acomiadem. Segueixo caminant per aquesta terra d’oportunitats.