El nom sí que la fa, la cosa

Expliquen els Mossos que han trincat una banda d’estafadors que es feien passar per inspectors del gas. Es veu que anaven a casa d’avis i els ensenyaven un carnet fals del departament d’Indústria. Mentre els feien la reparació els robaven tot el que podien. Fins aquí, res de nou.

Ara bé. La manera com localitzaven els avis és prou hàbil. A través d’internet buscaven persones amb noms “que s’han anat deixant de fer servir amb el pas del temps i que, per tant, acostumen a pertànyer a persones grans”. És a dir, buscaven les Gumersindes, les Socorros, les Pures, els Ataülfs, els Onofres o els Llàtzers i evitaven les Martines, els Marcs, les Júlies o les Ones. Aquests lladres filòlegs devien saber que una Montserrat o una Mercè és difícil que tinguin menys de 30 anys (tot i que n’hi ha, de més joves!) perquè són noms que ja no es posen com abans, quan les patrones es tenien en compte i els sants del dia també. Ara bé, sempre hi ha excepcions. Jo mateixa em dic Empar, que pronunciat “Amparu” ja em fa candidata principal a la falsa revisió. Mon germà Isidre tampoc se n’escaparia, potser. I, en canvi, el meu home, que es diu Àlex, és un descartat segur. Hi ha noms com Pau, Paula, Teresa, Andreu o Núria que es posen avui en dia i, tot i així, poden resultar equívocs als nostres amics. ¿I s’arriscarien amb Vinyet, Ermengol, Oleguer, Joan o Joana?

Suposo, doncs, que a partir d’ara els avis que visquin sols i tinguin por de ser detectats s’hauran de canviar el nom. I n’hauran de buscar un que els descarti amb tota seguretat. Aquell senyor Jordi ara serà el senyor Kevin i aquella senyora Maria Montserrat serà la senyora Jennifer. I la botiga Novedades Carmina serà a partir d’ara Novedades Sheila.