03/02/2011

Dinasties o dinamisme?

3 min

Pagar impostos és cosa desagradable per a molta gent. Pels diners que guanyem del nostre treball, paguem l'IRPF. La renda que resta en les nostres butxaques la dediquem o bé a consumir, bé a invertir. D'allò que gastem consumint, hem de pagar l'IVA. D'allò que invertim, quan ens genera rendiments, paguem impost sobre el capital. I així seguiríem. Els governs usen aquests recursos per finançar les administracions i els diferents serveis públics. La forma en què això es fa, la percepció que tenim de l'equilibri entre impostos pagats i serveis rebuts, configura les opinions sobre major o menor justícia de l'acció tributària dels governs.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tanmateix, els impostos no són només una font de finançament de la despesa dels govern. També han funcionat com a expressió de valors que una majoria de la societat considera desitjable promoure, sigui quina sigui l'orientació d'aquests valors. Així, per exemple, quan Margaret Thatcher va voler imposar -sense èxit- un sistema captatiu de finançament dels serveis locals (la poll tax ), expressava un sistema de valors del qual es derivava que tothom havia de contribuir amb la mateixa quantitat als serveis públics, amb independència de la seva riquesa (el valor de la propietat immobiliària en l'àmbit local). En un altre sentit, la imposició progressiva sobre la renda persegueix que l'esforç fiscal realitzat per les persones augmenti a mesura que augmenta la seva renda.

És en aquest sentit -el dels valors- que vull plantejar un debat sobre l'impost de successions, que serà suprimit pel govern de la Generalitat en els propers mesos. Deixo clar, d'entrada, que em sembla molt bé que els partits polítics acompleixin les seves propostes electorals. La política ja ha acumulat massa descrèdit per l'incompliment de propostes avalades pels votants. Tanmateix, em sembla pertinent afegir que moltes propostes electorals s'apliquen de forma gradual en el transcurs d'una legislatura. Per què no aquesta? Sobretot si tenim en compte que, per la reforma aprovada en l'anterior legislatura, encara es produiria, el juliol del 2011, una reducció addicional de l'impost per la quarta ampliació de les bases exemptes que es va aprovar.

De fet, l'impacte de l'impost de successions a Catalunya haurà canviat dràsticament entre el 2009 i el juliol del 2011, encara que no es faci res en els propers mesos. Així, per exemple, el nombre de fills i néts més grans de 21 anys amb declaració positiva el 2008, que va ser de 24.066, hauria estat aquell any de 1.516 amb la nova regulació. Ningú que hereti menys de 275.000 euros (a part de vivenda habitual pels primers 500.000 euros) pagarà per l'impost a partir del juliol; i si s'hereten 500.000 euros, se'n pagaran 10.375. No és gaire. Precisament per això, la recaptació de l'impost baixaria fins a 300-400 milions, i pagats per un nombre molt menor de contribuents. L'impost ara vigent ja no és aquell de fa dos anys, irreversiblement danyat en la seva legitimitat per uns mínims exempts ridículament baixos.

Anem ara al fons: el més important de l'impost de successions és allò que ha fet que el defensessin reformadors i emprenedors amb èxit en societats tan flexibles i meritocràtiques com la dels Estats Units. Theodore Roosevelt el defensava fa un segle perquè creia que l'herència de fortunes immenses degradaria el caràcter de la república. I ara gent com Hillary Clinton, Warren Buffet i Bill Gates (pare) el defensen per preservar la meritocràcia, el valor de l'esforç i del mèrit, que consideren el fonament de la seva societat.

Entre els arguments més importants que es donen per eliminar-lo totalment -especialment en herències dins la mateixa família- és que les herències familiars no impliquen un canvi de mans del patrimoni, com si el que és propietat d'un familia r fos també propietat de la resta. Aquesta visió em sembla molt lluny de la pròpia de les societats liberals, on la individualitat es manté dins de la família, i individuals són tant els drets com els deures. Per això, en les societats liberals (la gran majoria de les quals tenen impost de successions) el membre d'una família no és responsable -ni per a bé ni per a mal- de la conducta patrimonial dels seus progenitors (ni viceversa). I per això hi ha el dret a no acceptar l'herència, cosa que permet no fer-se càrrec de llegats amb saldo deutor. ¿Volem una societat sense restriccions al dret a heretar, però sense el deure de fer front als deutes? ¿Com si fóssim nens mimats?

És clar que l'impost de successions té implicacions emocionals importants. Però em sembla més important mantenir la idea que els drets comporten deures com a fonament per a una societat sana. Perquè la consistència és bona. I deixar clar que mèrit nostre és el que és realment nostre, perquè ens ho hem guanyat amb el nostre esforç. El mèrit no s'hereta! El valor de l'esforç és la base del dinamisme social, que ha fet molt més bon servei a la civilització que les dinasties hereditàries. ¿Volem dinasties o volem dinamisme?

stats