Deutes i dubtes

“ Lluita si pots i, si no pots, batalla; en aquesta impotència que et dirà el que pots fer ”

Blai Bonet

Economies de cartró pedra, casinos furtius i negocis del pòquer global, l’any 1820 l’aristòcrata Sir Gregor MacGregor va inventar-se un país sencer on invertir miraculosament. Presentant-se com a príncep de Poyais, un estat inventat a l’Amèrica Llatina, va aconseguir una eufòria inversora i una bombolla en cadena que va arruïnar milers d’estalviadors que compraven terres inexistents. Com va acabar la historieta ja s’ho poden imaginar: quan el 1822 els futurs colons van emprendre el primer viatge d’ultramar van arribar exactament enlloc. Perquè Poyais mai va existir. Singular anècdota d’hemeroteca per recordar que això del capitalisme dels amiguets ve d’antic, arrela lluny i de nou no en té gaire res. Història vella sense cap novetat, que serveix per rescabalar i recordar algunes veritats nòmades davant del mirall col·lectiu quotidià.

Que el país està endeutat fins a l’ànima ho estableix la Sindicatura de Comptes. Dolorosament i dolosa, fins a l’any 2108. És a dir, que la factura que ens pretenen cobrar caduca, per ara, el segle que ve. Cap país, però, s’endeuta sol: l’endeuten, esclar, els qui l’han gestionat irresponsablement. Impunement, també. 72.274 milions d’euros. I una espiral letal del deute, amb tutela de ribet colonial via FLA, que requerirà, algun dia, l’única sortida possible: una solució política, digna i sobirana.

Que el país també està sobiranament intervingut ho ratifica tres cops per setmana el Sant Ofici del Sant Tribunal de la Santa Inquisició Constitucional. Torquemada amb toga, hooligans de la Brigada Aranzadi, el TC dispara tort i sense cap dret. I finalment només crida per veure si ens fa callar. Tectònica resolutiva al carreró sense sortida: desobeir més i millor. Perquè l’única alternativa oferta és que els obeïm a ells.

Que el país està hipotecat i socialment vandalitzat ho etziben els indicadors de pobresa, exclusió i desigualtats, que pugen cada cop que puja la borsa: atur cronificat, exclusió a l’alça i la llibertat que salta per la finestra cada cop que la pobresa entra per la porta. Panorama radical: tres milions de persones en situació de pobresa als Països Catalans. La piconadora de la crisi i el paisatge devastat rere la febre del totxo ens ho recorda. País trial: un terç viu encara com abans amb la por de deixar de fer-ho; un altre terç sobreviu al mig gas de la precarietat, i l’altre terç malviu a les palpentes punks de l’exclusió. No future, els escup la realitat sistèmica.

Endeutats, empobrits, intervinguts, hipotecats, vandalitzats. Es podria estirar infinitament del fil dels adjectius i del retaule dels participis declinats: retallats, privatitzats, exiliats, desesperats, atrotinats, desconcertats. Cirereta final, auditats també ho estem. Pels quatre de sempre que, Catalunya Societat Anònima, de la crisi també en fan negoci: Deloitte, PriceWaterHouse, KPMG i Ernst&Young.

Farà mandra o recança i agradarà l’escenari més o menys, però aquesta és la batalla real del nostre temps, en la incògnita irresolta de quanta democràcia pensa suportar el capitalisme, a casa nostra, les dècades properes. Poca o nul·la, segons sembla. Creure que no és això el que afrontem és entrar en el perillós terreny dels miratges, les faules i les fantasies: creure que Poyais o Nàrnia encara existeixen. Metàfora: recordin que Ítaca, ara per ara, està intervinguda per la troica. L’amenaça és real. I com diu fa anys i panys en Joan Garriga -en Nana de Ribes-, “amagar el cap sota l’ala ja no serveix de res, ni tan sols per amagar el cap sota l’ala”. Així és això i aquest és l’enclavament de risc que dirimim. ¿Un altre món és possible? O, més aviat, com carai és possible aquest?

Ara i aquí, això és el que ens hi juguem: perquè només disposarem de més llibertat, democràcia i igualtat en la mesura que siguem capaços de revertir el cicle neoliberal, recuperar sobiranies i alliberar la democràcia. Potser, fusterianament, afegint que ja no es tracta de canviar les regles, sinó més aviat de canviar de joc. Neutralitzar l’ofensiva nihilista de mercat que tot ho esbotza, que consumeix el país i que mercantilitza el futur. Dilema urgent, doncs: com més aviat ho assumim millor, perquè més aviat hi podrem respondre. Mapes: l’escenari al qual ens volen obligar a comparèixer agenollats és del tot pervers, en la vella acumulació d’uns pocs que implica la despossessió dels molts. Perquè és d’això del que cal desendollar-nos. Per categoritzar que això segueix sent així, només faltava la parranda d’Amancio, el BBVA demanant d’abaixar salaris i La Caixa citant els imprescindibles de Bertolt Brecht. Tragicomèdia neoliberal, show must go on.

Es diu sovint però cal dir-ho molt més: només lluitant col·lectivament ens en sortirem. Com sempre. Contra la lògica de la impotència i la lògia del fatalisme, tot el que es pot fer ho podem fer encara. Quan el més arriscat -garantia absoluta que res canviarà-és no fer res, restar muts i callar quiets. Pas a pas i pam a pam, el cicle destituent ja ha passat: el règim resta esquerdat a Catalunya, en la major deslegitimació i severa desautorització col·lectiva del mal negoci del 78. Som ara a les portes d’un procés constituent singular, etapa de desconnexió i fase de reconstrucció, per ordir la gran remuntada i desplegar l’altre país possible per poder tornar a començar sobre les runes d’un paisatge devastat.

Hipòtesi i brúixola: que, un cop més, depenem de nosaltres mateixos i més que mai és a les nostres mans. Que en reeixim depèn directament de tot allò que fem. Tant com d’allò que deixem de fer. És el temps d’arremangar-se enmig de la batalla, del fil a totes les agulles, quan l’únic deute que val la pena pagar és el que vincla passat, present i futur. Cruïlla de memòria, resistència i esperança, seguim estant, certament, en deute: amb els que ens van precedir lluitant en condicions molt pitjors; amb els que vindran, esperem, en condicions molt millors. De nosaltres depèn. No badem. Siguem la vela i el vent d’un vell vaixell tossut, que no vol viatjar enlloc, sinó, a penes, tornar a casa. I retrobar-la sencera encara. I refer-la sempre.