19/03/2017

Derek B. Goode

2 min

Dos records pletòrics de la meva joventut són la primera lectura, absolutament enlluernada, del poema Omeros de Derek Walcott (en la traducció castellana de José Luis Rivas, a Anagrama) i una nit estiuenca de farra dins el cotxe atrotinat d’un rocker, amb un casset de Chuck Berry a tota pastilla. Aquesta setmana s’han mort tots dos, Derek Walcott i Chuck Berry, però no hi ha cap nostàlgia possible perquè parlem de dos gegants de la cultura del segle XX (la cultura popular, la cultura culta, això ja ho discutirem un altre dia) que amb el llegat de les seves obres encomanen, per davant de cap altra cosa, ganes de viure, fascinació pel fet mateix de viure. Dos fars vitalistes, dos colossos de sang i pell negra (mulata la de Walcott) que es decantaven sense dubtes ni recances per la celebració de ser en aquest món.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Chuck Berry s’ha mort als noranta anys amb la curolla de donar forma a un nou disc, quaranta anys després de la publicació de l’últim. Ell era el rock’n’roll, i això volia dir la cruïlla en què confluïren totes les músiques afroamericanes per disparar-se cap al gust i el deliri de les masses amb l’impuls d’una descàrrega elèctrica transformada en melodia i ritme. Sense Chuck Berry no hi hauria hagut Buddy Holly, ni Elvis Presley, ni Rolling Stones, ni el Bob Dylan elèctric, ni Bruce Springsteen ni cap de tots aquests blancs que han recorregut el camí que ell va obrir per a tothom. Tampoc Miles Davis hauria pogut gravar alguns dels seus àlbums, ni Picasso s’hauria distret mentre dibuixava, ni Martin Scorsese hauria trobat el ritme per a algunes de les seves escenes més memorables, ni moltes de les millors coses que ens ha donat la gran cultura americana haurien succeït o, si més no, no ho haurien fet de la mateixa manera. Chuck Berry i la seva Maybellene, Chuck Berry i el seu Johnny B. Goode, no pertanyen al passat, sinó que venen del futur i allà continuaran sempre.

Derek Walcott va ser i encara és el poeta que molts hauríem volgut ser. No tots els premis Nobel de literatura tenen ni de molt la mateixa importància, i em sembla just acceptar que el de Walcott i el de Wyszlawa Szymborska han estat, per a molts lectors, els dos guardons més rellevants que s’han concedit a Estocolm els últims vint-i-cinc anys. Walcott és un enamorat del mar, que és com dir de la vida, tan capaç de refer l’odissea homèrica en tercets encadenats i amb pescadors antillans com a protagonistes, com de desbordar-se en violentes erupcions verbals que ens fan recordar el sentit originari i més pur de l’expressió literària, o manifestar-se en delicadíssimes construccions líriques que s’aturen a considerar el treball d’una dona que sargeix una xarxa o la claror d’un capaltard, tant se val. Més visual, més sensual i més tel·lúric que ningú, desconec si li agradava el rock, però la música de Chuck Berry podia haver sonat perfectament de fons en alguna cantina de les que apareixen descrites als seus versos. Berry i Walcott eren herois nostres, i els herois poden morir però morint només generen més vida.

stats