Democràcia i decisió informada
Des de ja fa mesos, a casa nostra són corrents les polèmiques sobre les millors maneres d’exercir la sobirania popular en el dia a dia i en les ocasions excepcionals. Sens dubte, les darreres eleccions catalanes i espanyoles, i sobretot la campanya i el resultat del referèndum sobre el Brexit, han escalfat la discussió. No vull pas entrar en un debat sobre temes de dret constitucional, perquè en no sóc expert, encara que tinc opinions en aquesta qüestió. Vull expressar algunes d’aquestes opinions i vull centrar-me en un punt que crec que no surt prou en el debat: les informacions que reben els votants.
Aclareixo la meva posició d’entrada, per tal d’evitar interpretacions malicioses: és necessària una pronunciació del poble català, per tal que quedin clares les seves preferències tant a Catalunya com a Espanya i a la UE. Sense una fórmula d’expressió adequadament consensuada, serà molt difícil poder superar els possibles obstacles. Ho dic més clar: de moment no hem d’aconseguir la independència; hem d’aconseguir el referèndum.
1. Directa o representativa? En el primer cas prenem les decisions entre tots (assemblees i referèndums vinculants). En el segon cas, decidim entre tots qui prendrà les decisions en representació nostra (eleccions i Parlaments).
El segon sistema és el que majoritàriament funciona arreu del món democràtic, que reserva el primer per quan es tracta de decisions molt importants. Cal acceptar que el sistema representatiu s’ha degradat molt i això ha fet que creixin, crec que amb molta raó, les reivindicacions de més democràcia directa. La causa d’aquesta degradació ha estat, en part, que s’ha deteriorat la noció de representació. El “no ens representen”, dedicat tant a governants com a partits, ho explica prou. És un problema, ja que els partits són imprescindibles, però no poden seguir funcionant com ara. Per això vull centrar-me en una altra causa que afecta tant la democràcia representativa com la directa: el paper que juga actualment la informació que reben els ciutadans, tant a l’hora d’escollir els seus representants com a l’hora de participar directament en decisions polítiques.
2. Decisió informada. Els ciutadans tenen tot el dret a expressar les seves preferències i, de manera extensament majoritària, tenen prou capacitat i intel·ligència per escollir. Però com en totes les àrees de la vida, una bona decisió exigeix que s’hagi tingut la informació adequada. Malauradament, moltes vegades la informació que reben és incompleta, contradictòria, esbiaixada o, simplement, intencionadament falsa. Recordeu les “armes de destrucció massiva” de Bush a l’Iraq, la “pista que porta a ETA” d’Aznar en els atemptats de Madrid, les “xifres de l’espoli del Regne Unit per part de la UE” de Boris Johnson ara fa un mes, o les “catàstrofes” que pronosticaven alguns polítics si es produïa el Brexit. (No cal que recordi temes de casa nostra, ja que tothom hi pot trobar similituds en un o altre sentit...)
3. Millor regulació electoral? Per millorar la democràcia s’ha parlat molt de primàries, de llistes obertes, de més rendició de comptes, de canvis en la llei electoral... Crec que és difícil millorar la qualitat de la democràcia sense millorar la qualitat de la informació. Per això voldria introduir la idea d’una regulació que penalitzés d’alguna manera tant la utilització de falsedats en les campanyes com l’incompliment dels compromisos electorals. No es tracta pas de convertir en delictes actes de l’àmbit estrictament polític, malgrat que comportaments paral·lels en l’àmbit mercantil tinguin aquesta consideració. El problema és que en el cas dels primers és menys fàcil identificar els perjudicats.
El que estic dient és que, de la mateixa manera que actuacions deshonestes relacionades amb apropiacions indegudes o amb actes de corrupció tenen, al marge de la seva consideració de falta o de delicte, conseqüències en forma de dimissions, destitucions, o inhabilitacions, també n’haurien de tenir les dels dos tipus que he mencionat.
Penso que una de les gran lliçons del cas britànic és que, sense necessitat de cap regulació especial, els quatre polítics que han intervingut com a líders en aquest estrany referèndum han volgut, o s’han vist obligats, a dimitir i retirar-se sense esperar que els electors els hi obliguessin. Probablement tots havien jugat una mica brut. Però el gest d’apartar-se és qualitat democràtica!
