Dels intocables i els vulnerables

“Doneu-me possibles, que si no m’ofego” Deleuze

La setmana que es clou deixa tres dades oportunes en relació a l’estira-i-arronsa sobre fiscalitat que acompanya el debat dels pressupostos de la Generalitat. Dades eloqüents: que la banca ha guanyat 10.000 milions d’euros -970 La Caixa, 646 el Sabadell- en els darrers nou mesos; que els multimilionaris s’han duplicat a l’Estat durant la crisi, i que el patrimoni dels 28 catalans més rics puja a 34.475 milions. La realitat de la desigualtat és ben demagoga, però la matemàtica és encara ciència exacta: amb un 15,35% de recaptació addicional a les 28 persones més riques del país no hi hauria hagut ni una sola retallada antisocial des de l’any 2010. Sí que es podia però no volien, diria el grafiti.

Més encara: si superem el titular d’allò que Forbes mai diu i sempre calla, cal rememorar que entre aquelles 28 fortunes catalanes hi ha sentències fermes per frau fiscal -Carceller-, investigacions per blanqueig -Lao-, amnistiats per comptes suïssos -Almirall-, sicavs -Andik-, finançaments il·legals convergents -els Suqué del cas Casinos- i paperots de Panamà. És necessari recordar-ho per evidenciar que frau, evasió i elusió fiscal són ginys planificats, perfectament ordits, que han esdevingut un patró de conducta de les elits. “Rere cada gran fortuna hi ha un delicte”, escrivia Honoré de Balzac.

De dades que alimenten el debat fiscal en sobren, però n’hi ha una de metafòrica i encisadora. El 2014 La Caixa va declarar uns beneficis nets abans d’impostos de 202 milions: després d’impostos, mala broma de mal gust, els beneficis es triplicaven a 620 milions. Si no fes plorar faria riure: però és d’això de què parlem. Adobant-ho amb la dada que la banca va guanyar 169.000 milions abans de la crisi; salpebrant-ho recordant que entre el 1998 i el 2003 La Caixa va col·locar 3.000 milions en preferents i que ho va fer -memòria antídot- des de paradisos fiscals per evitar pagar impostos. Patriotes.

Motius sobrers per obrir el debat fiscal, encara que el motiu neuràlgic és un altre: que avui, ara i aquí, el 23,5% de la societat catalana està en risc d’exclusió social, que l’atur es cronifica al 20% i que milió i mig de persones sobreviuen en situacions de pobresa. I que els poders públics democràtics estan cridats i obligats a actuar: a no retallar més, a millorar la inversió pública i a redistribuir més i millor. Res que no ens ensenyessin a l’escola pública democràtica: quan taral·lejàvem La cançó de les balances apreníem que l’autoritat es demostrava amb el fort davant el feble i no a la inversa. Veurem els pressupostos cap a quina banda giren. Però és hora de mudar el rumb i deixar de rescatar -vergonya, cavallers, vergonya- Castors, Fórmules 1 i autovies.

Aquesta crisi també està sent, en matèria fiscal, un frau permanent: ha castigat les classes populars -pèrdua del 28% del poder adquisitiu- i s’ha acarnissat amb les classes mitjanes, mentre qui més tenia s’escapolia. A classes populars i classes mitjanes -“La crisi la pagarà qui no l’ha provocada”, va etzibar la ministra socialista Elena Salgado- se les va fregir via pujada d’impostos indirectes i via augment d’impostos directes, malmetent tota progressivitat. I per revertir-ho cal capgirar l’arquitectura institucional que ha lloat el privilegi i ha legalitzat vergonyosament el frau: amnisties fiscals, sicavs i l’ampli ventall de bonificacions i deduccions per on s’escapen milions i milions cada dia. Serenor, honestedat i rigor, si ens en volem sortir cal no simplificar ni negar el debat, i més encara quan l’Estat ha reduït la seva aportació a programes socials en un 82%. Parafrasejant la filípica americana, “és la fiscalitat, estúpids”. La democràcia fiscal, oi tant, quan la solidaritat no és donar el que ens sobra sinó compartir el que tenim. Tot i així, contra la proposta d’una necessària reforma fiscal progressiva i democràtica han sorgit tres tristos tòpics, tan desmuntables com falsos: que no es pot fer, que ja es paga massa i que això afectaria les difuminades classes mitjanes.

A pams, que el gener sempre fa pujada. La Generalitat té pocs marges, certament, però encara en té, com en tenia quan va decidir rebaixar els impostos als casinos del 51% al 10%. Té marge en patrimoni i successions; en trams autonòmics de l’IRPF; en bonificacions i deduccions; en nous impostos sobre grans fortunes. Prou marges: els marges del possible per fer un país una mica diferent i més just socialment, que avui se situa dos punts per sota (39,%) de la mitjana europea en pressió fiscal (41,5%). Més banal és l’afirmació sobre la nebulosa de la classe mitjana: però no, ingressar més de 60.000 euros a l’any no és classe mitjana. Vuit de cada deu catalans cobren menys de 30.000 euros, la pobresa assalariada afecta ja un 15% dels treballadors -molts cobrant menys de 300 euros al mes- i més de 60.000 euros a l’any ho cobra només un 4%.

Clar i català: sí que hi ha marge, no afecta enlloc les classes mitjanes. Hi ha marge i, sobretot, reclam democràtic, cobertura ciutadana i ple suport social. El 77% de la societat està a favor, segons el darrer CEO, d’apujar impostos a qui més té. I fa anys que 4.000 entitats socials catalanes agrupades a la Plataforma Pobresa Zero ho reclamen com a mesura a urgent: fiscalitat justa. Forma i fons, voluntat d’esmena resolutiva i necessitat de canvis socials, és obvi que cap pressupost mai és neutre ideològicament, que respon a sensibilitats polítiques diferents i que cap té majoria absoluta per imposar-la al Parlament.

Però si no hi ha voluntat política d’avançar en la democràcia fiscal, si no hi ha coratge per fer respectar l’opinió del 77% i de 4.000 entitats socials, no cal amagar-se en el fals escut de les classes mitjanes. Molts no volem viure en un país on mentre els més rics guanyen cada cop més en el joc tafurer de l’economia especulativa la societat se’ns descús dia rere dia. Aclarim-ho parafrasejant el lema d’una Caixa que ha acabat citant Bertolt Brecht: el que és imprescindible és que perquè uns molts puguin ser socialment invulnerables uns pocs -només uns pocs- han de deixar de ser fiscalment intocables. #findelacita.