Cròniques colonials (11)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl canibalisme mai no és recomanable, però entre nosaltres hi ha una colla de gent que l’accepten i àdhuc el prediquen sense cap mania si és cultural. Curiosament, però, i sense que ningú no els hi obligués, han escollit el paper de devorats. Em refereixo a tots aquells que ara justifiquen la rendició de la nostra cultura, començant per la llengua (rendició una primera etapa de la qual és el bilingüisme que, amb més o menys fervor, defensen pràcticament tots els partits polítics amb representació parlamentària), amb l’argument que res no és tan natural, i això i fins a l’extrem de constituir un “deure”, com que una cultura maldi per escampar-se a la recerca d’una universalitat que li és necessària; expansió que farà, no cal dir-ho, no pas en cap desert, sinó en indrets habitats. Personalment, aquesta “naturalitat” em sembla ben empobridora, ja que una cultura, en incorporar-ne una altra al seu procés digestiu, tendeix inevitablement a suprimir-la i suprimeix, per tant, un altre aspecte de la cultura humana global; nega, així, quelcom que ja s’havia aconseguit des del moment que existeix i cal eliminar-ho. [...] Les raons dels benpensants inclouen, de vegades, l’asseveració de tipus “patrioter” que no és indispensable a la grandesa de Catalunya (mai no parlem de Països Catalans) la conservació de la seva llengua i, conseqüentment, del tipus específic de cultura que la llengua aglutina, i no s’adonen, o estimen més no adonar-se, en dir això, que ja no parlen de cap Catalunya entesa com una comunitat d’homes i de dones que, units per un llenguatge que els atansa, uns costums que han convingut, un projecte col·lectiu elaborat al llarg dels anys, es defineix com una nació, sinó d’un engrandiment de Castella, d’aquesta Castella de la qual mai ningú, i menys encara cap castellà, no ha dit que podria ser allò que és si perdia l’idioma; de fet, s’ha dit tot el contrari en proclamar, explícitament o implícita el deure que té de fer-se més i més universal, d’expansionar-se a pagar els veïns. [...] Quan a desgrat de totes les proves en contra i a l’abast de la mà et fan vacil·lar i acaben per convèncer-te que si vols ser tu, si vols continuar sent tu, has de ser l’altre, [...] hi ha una ocupació força més terrible i perillosa que la de la terra, puix que has perdut la darrera arma amb què defensar-la i protegir, amb ella, la teva integritat cultural, la que t’afinca en la realitat o, més bé, en “una” realitat, la que crea i viu, sense cap necessitat de negar les altres o d’atacar-les, cada cultura. [...]