Ciutadans, contra els mitjans de comunicació públics catalans
Encara que ja comenci a ser una tradició que les esmenes als pressupostos de Ciutadans defensin una forta retallada a la Corporació Catalana de Mitjans de Comunicació (TV3 i Catalunya Ràdio) i a organismes com l’Agència Catalana de Notícies (ACN) o el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), és important denunciar-ho cada vegada. Més que res perquè mostren quina és la Catalunya que volen, o que voldrien, més ben dit, i quina és la seva concepció de la pluralitat lingüística i ideològica. És a dir, inexistent.
L’obsessió persecutòria que la formació d’Albert Rivera manté contra TV3 demostra la importància que té la televisió pública catalana, que històricament ha sigut un objectiu prioritari per a les forces que neguen la condició nacional de Catalunya. Per a ells, TV3 potser s’hauria de limitar a oferir notícies locals i programes de caire “antropològic”, tal com augurava el 1983 que havia de ser la televisió catalana el llavors director general de RTVE, José María Calviño. Però afortunadament la realitat ha estat ben lluny d’aquest pronòstic. Amb totes les seves llums i ombres, TV3 ha ofert al llarg de més de tres dècades una informació de qualitat, plural i sense complexos. I al costat d’això ha innovat en formats televisius, amb programes multipremiats arreu del món, fins a convertir-se en un referent de prestigi. Per què llavors, Ciutadans, i també el PP, li tenen tanta tírria?
Molt fàcil, perquè TV3 és una peça clau de la normalització del català i alhora permet als catalans tenir una visió del món no subsidiària dels mitjans amb seu a Madrid. Per al PP i Ciutadans, TV3 és un obstacle per al seu projecte uninacional espanyol, i la seva despesa no està justificada perquè ja existeix RTVE. Només cal veure, però, quina és la visió que dona de Catalunya TVE, de quina manera respecta la seva pluralitat ideològica (com enfoca les notícies sobre el procés, per exemple), quina programació ofereix en català, etc. per veure que sense TV3 els catalans (els de totes les ideologies) viurien en un estat d’excepció informativa perquè no hi veurien reflectida la realitat del país. L’esperança de C’s i PP seria, però, que d’aquesta manera la gent votaria de manera diferent i no existiria cap conflicte entre Catalunya i Espanya. Una manera ben curiosa de concebre la pluralitat.
