Sílvia Marimon
21/04/2017

Autores incorrectes i insubmises, fins i tot amb Hisenda

3 min
Empar Moliner i Lionel Shriver durant el diàleg de Sant Jordi que es va fer al Disseny Hub.

BarcelonaQuè és la incorrecció política? Per a la dona que tinc al costat pot ser la manera d’asseure’s en una cadira. Quan veu com l’escriptora i periodista Empar Moliner s’aclofa al seient amb un peu sota el cul fa un gest de desaprovació. “Mira que té una manera ben estranya d’asseure’s”, murmura. L’escriptora i periodista és a l’escenari i conversa sobre correcció política amb la també escriptora Lionel Shriver en un dels diàlegs de Sant Jordi que organitza l’Ajuntament de Barcelona. L’audaç feina de moderar aquestes dues autores insubmises l’entoma la periodista Laura Fernández.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Shriver es va canviar de nom als quinze anys (va néixer com a Margaret Ann Shriver a Carolina del Nord el 1957) i va debutar amb The female of species el 1986 però no va ser fins gairebé al cap de dues dècades i després de sis novel·les que va aconseguir una repercussió internacional notable amb Tenemos que hablar de Kevin. S’atrevia amb un tema espinós: la novel·la la protagonitza la mare d’un noi que decideix liquidar els seus companys d’escola. En altres novel·les ha tractat la infidelitat, el càncer terminal, l’obesitat mòrbida i la crisi econòmica. Li agrada parlar d’allò de què la gent no vol parlar. I ho acostuma a fer amb una mirada despietada. Pel seu últim llibre, Los Mandible, l’han acusat de “racista”. “És el pitjor que et poden dir actualment”, diu. Shriver no té Twitter i no llegeix els comentaris que li deixen els lectors: “Confesso que no soc tan valenta. Els comentaris em fan mal i em podrien fer callar. M’he de protegir d’alguna manera si vull escriure el que realment penso”.

Shriver i Moliner pateixen el flagell de la correcció política. Shriver, però, defensa que la ficció és per definició incorrecció política i que el “virtuosisme” només produeix cultura mediocre. “Si em diuen que no puc dir retardat, diré retardat, retardat, retardat. Vull fer el que desitjo i per això soc escriptora. Si no treballaria per la IBM”, assegura.

Moliner sí que té Twitter i llegeix els comentaris que li deixen els lectors. S’ho agafa amb humor. No pot deixar de riure mentre explica que hi ha una lectora de l’ARA que comenta tots els articles. “No importa el que escrigui, sempre ho acaba relacionant amb el procés independentista”, diu.

Shriver i Moliner són dues escriptores molt diferents. Moliner no deixa de gestualitzar. Shriver pràcticament no es mou. Les dues, però, no tenen por del què diran. Defensen que en literatura s’ha de poder utilitzar el recurs de la ironia, riure’s de coses que se suposa que són intocables i que mai s’hauria de jutjar una novel·la segons uns criteris morals i no literaris. Hi ha un dels personatges de Los Mandible, com destaca Fernández, que vol creuar els semàfors en vermell. Shriver defensa amb passió i amb somriure sorneguer que en un país lliure s’ha de poder desobeir i, fins i tot, fer una mica de trampes. Ella confessa que en fa una mica quan fa la declaració d’Hisenda. Moliner explica que les seves relacions amb Hisenda tampoc són gaire fluïdes. De fet, té un judici per un desacord sobre què es pot considerar una despesa: “Consideren que comprar diaris forma part del gaudi personal. Jo els compro per currar, perquè per al meu gaudi mai compraria segons quins diaris”. La discrepància no hauria de ser un problema en un país demòcratic.

stats