30/04/2017

Aprenent de president

3 min
El president dels EUA, Donald Trump, aquest dissabte passat a la base de la força aèria Andrews.

INCONSISTÈNCIA. Donald Trump sent nostàlgia. Ell creia que això de la presidència “seria més fàcil”. De fet, tot era fàcil, magnífic (“ tremendous ”) o important en aquest món de Trump de vocabulari limitat i missatges efectistes. Però, cent dies més tard, el president dels Estats Units reconeix que això de governar “és molta feina”, com ha confessat a l’agència Reuters, i enyora la seva vida anterior. El nou inquilí de la Casa Blanca encara està aprenent l’ofici, a navegar en la incoherència de desdir-se de les certeses de la campanya, a comprendre la distància que hi ha entre una ordre donada des del Despatx Oval i el temps i la realitat que calen per traduir-la en una proposta de llei factible i legal. Està aprenent a gestionar els nous cercles de poder, que, en tan poc temps, ja han patit desercions, caigudes en desgràcia i noves entronitzacions; està constatant que ja “no pot anar enlloc” per la pressió dels serveis de seguretat, i, sobretot, s’ha escarrassat en l’art de desafiar tots els estàndards ètics que implicaria el càrrec.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

LLEGAT. La Casa Blanca ha intentat ajustar frenèticament un document de grans èxits d’última hora per a un president en davallada a les enquestes. Per a l’home dels “índexs d’audiència com a mesura de valor, per al mestre dels pseudoesdeveniments i l’artificialitat que existeix per generar una cobertura de televisió però que no deixa cap petjada duradora”, tal com el retrata David Brooks al New York Times.

“100 dies de resultats històrics”, es titula el resum que ha preparat l’equip de premsa de la Casa Blanca, ple de dades errònies que, en teoria, exemplificarien que cap president hauria fet tant en aquests primers cent dies des de Franklin Delano Roosevelt. Un llistat de mesures erràtiques: des de l’anunci de retallades “massives” d’impostos (un pla resumit en una sola pàgina, però que suposaria un estalvi de 31 de milions de dòlars en la declaració d’impostos del mateix Trump) fins a l’intent de substitució forçada de l’Obamacare. En política exterior, Trump ha passat de declarar la irrellevància de l’OTAN en campanya a comprometre-s’hi explícitament, ha fet marxa enrere en els seus atacs a la Xina, ha confirmat el compliment de l’acord nuclear amb l’Iran i ha anat enviant missatges contradictoris a Corea del Nord.

NEPOTISME. Però si en un terreny ha reeixit, en aquests primers cent dies, és en el d’assegurar “l’accés de la seva família al govern federal per al benefici privat”, assegura el premi Pulitzer Timothy Egan. El nepotisme és al cor de la Casa Blanca. Un entramat de negocis, diplomàcia i interessos familiars que provoquen sospites i incomoditats.

Ivanka Trump ho va tastar en la cimera de les dones del G-20, la setmana passada a Berlín. Seia al costat de Christine Lagarde i Angela Merkel per parlar de lideratge, però la primera pregunta que li va etzibar la moderadora va ser: “A qui representa, vostè? Al seu pare com a president dels Estats Units, al poble nord-americà o als seus negocis?” És la mateixa Ivanka Trump que va aconseguir l’obertura del mercat xinès a la seva marca comercial de roba el mateix dia que el seu pare es reunia amb el president Xi Jinping.

El mateix Donald Trump reconeixia el 2015 que tenia “un petit conflicte d’interessos” amb el govern de Turquia pel seu “gran, gran edifici d’Istanbul”. ¿És el mateix conflicte d’interessos que el va fer felicitar efusivament Recep Tayyip Erdogan l’endemà del referèndum que consolidarà el seu monopoli del poder?

Trump l’imprevisible, el president suposadament antielit, que ja legisla per intentar aconseguir l’aprovació d’aquest 1% que sempre va sentir que el menystenia, ha anat abandonant el populisme subversiu en favor del corporativisme més convencional. Trump és un president mercantilista, sobretot del negoci familiar.

stats