Alemanya em captiva

Bona part de la població nascuda durant la dècada del anys 40 i 50 vam créixer envoltats de l'odi que els nostres pares expressaven cap als alemanys. Per bé que era legítim: l'assassinat de milions de jueus durant la Segona Guerra Mundial i l'aliança de Hitler amb el nostre dictador foren fets més que justificats per encendre un corrent antigermanòfil arreu d'Europa.

Els prejudicis d'arrel familiar, i la gran quantitat de pel·lícules sobre la bestialitat nazi, han fet que, per a molts de nosaltres, sentir parlar l'alemany despertés una mena d'animadversió cap al pobre interlocutor que, probablement, s'esgarrifava tant com nosaltres del que el seu país havia estat capaç de fer. ¿Aquella monstruositat es produí davant dels ulls impassibles dels seus avantpassats? Molts alemanys, avui, encara s'ho pregunten.

Per raons de feina, des de fa 5 anys, viatjo sovint a Hamburg. Els primers dies que seia envoltada d'alemanys i els sentia discutir, recordo que no podia evitar una mena de por irracional. Aquell parlar tan estricte, el to de veu impositiu, aquell aprofundir gairebé malaltís en els temes -fins i tot els poc importants-, l'anhel de burxar en els raonaments fins a donar per bo qualsevol dels seus actes, no deixava d'inquietar-me.

Després d'aquests anys entre ells, començo a entendre alguna paraula d'alemany, però sobretot els començo a conèixer millor i a interessar-me per la seva cultura. Alemanya ha estat un país de pensament convulsiu. Avui, sentint-los parlar, comprens la sorprenent quantitat de filòsofs, escriptors, músics, però també de grans empresaris, que el país ha generat.

Potser una de les zones d'Alemanya on millor es comprèn l'encavalcament entre la cultura, l'emprenedoria i la riquesa que se'n deriva, és la conurbació de la conca del Ruhr a Rin del Nord - Westfàlia, la Metròpoli del Ruhr, una de les zones més poblades d'Europa.

Durant les darreres dècades s'han dedicat a transformar les velles indústries metal·lúrgiques que voregen el Rin en centres culturals que allotgen les grans col·leccions dels antics magnats del ferro i de la mineria. El retorn de les obres d'art confiscades als jueus, i les col·leccions dels grans empresaris, donen compte d'aquesta mena de cultura ancestral, alimentada pel rigor i, probablement, per la presència de la intel·ligènzia jueva establerta durant segles al país.

Essen és el centre d'aquesta metròpoli, on s'aglutina la indústria més potent d'Europa, l'arquitectura i les col·leccions d'art de la burgesia alemanya, tanmateix, exquisida. El museu Folkwang allotja obres dels expressionistes alemanys -Blaue Reiter, Brücke, Max Beckmann- i els millors Cézannes, Van Goghs i Picassos. Als afores de la ciutat, el gran conjunt industrial i arquitectònic de Zollverein, amb obres de Rem Koolhaas, Norman Foster i SANAA, atreu milers de visitants.

A escassos quilòmetres, a Duisburg, el Landschasftspark relaciona subtilment el paisatge i l'arqueologia industrial d'una antiga foneria dels Thyssen-Krupp, transformada en espai cultural i rehabilitada per Peter Latz. Al Lehmbruck Museum, les obres del mateix Wilhelm Lehmbruck, Maillol i Juli González conviuen amb les instal·lacions de Mertz, Kounellis i Long. A l'Innenhafen de Duisburg, el port interior més gran d'Europa, hi trobem l'MKM Museum Küppersmühle, projectat per Herzog & De Meuron.

A 35 km d'Essen, Wuppertal, la ciutat de Pina Bausch, i del museu privat de Von der Heydt. Cap al sud, a Düsseldorf, els edificis K1 i K2 allotgen una de les col·leccions d'art modern i contemporani més importants.

Si seguim baixant pel Rin, a Neuss, al mig del no-res, apareixen els pavellons dispersats pel paisatge del Museum Insel Hombroich i de la Fundació Langen projectats per Tadao Ando, Álvaro Siza i Erwin Heerich, entre d'altres.

Al teatre d'Essen, projectat per Alvar Aalto, sempre hi trobarem programada alguna òpera. Per acabar, a Mechernich, a prop d'Aachen, ciutat on va néixer Mies van der Rohe, la minúscula capella projectada per Peter Zumthor, la Bruder Klaus Feldkapelle, tendenciosament amagada entre el bosc, construïda amb troncs dels arbres de l'entorn que, en cremar, deixaren a la vista una cavitat interior especialment emotiva. Tot plegat, abassegador!

Ah! I no deixeu de veure Pina, la pel·lícula que Wim Wenders dedicà a Pina Bausch, rodada en aquests mateixos escenaris. En només 90 minuts entendreu la grandesa d'Alemanya.