Carta a Nandu Jubany: Gas, sempre gas, Nandu

Nandu, sé que córrer el Dakar per a tu no era el caprici d’un home de quaranta-cinc anys que ha fet calés a la vida sinó la il·lusió del nen que, amb dotze, volia ser pilot de motocròs. Un nen que treballa més hores que tots els nostres avis junts i que no sap estar-se quiet.

Algú que porta el moviment a la sang, sempre amunt i avall, sempre gas i més gas, que dormir ja dormirem en una altra vida, de Calldetenes -Can Jubany, la casa mare- als restaurants que tens a Barcelona, a Andorra, a Formentera, a Singapur, amb aquell somriure de vailet entremaliat, amb aquell temperament que és una combinació explosiva de mal geni i de bon humor; un llest, un puta, una força de la natura, algú que quan tu hi vas, ell ja en torna, un bon jan a qui no hi ha manera d’enredar-lo, de cardar-lo, per dir-ho a la teva manera, a la nostra manera, algú que les seves primeres paraules en castellà les va dir quan, amb 18 anys, se’n va anar a formar-se en un restaurant de Madrid, aquell que després, quan treballava amb Arzak o amb Berasategui, tothora demanava que li donessin més “faena”, que no en tenia mai prou, córrer i pencar, arribar, anar-se’n, apuntar-se una idea a la llibreta, allargar el dia per davant i per darrere, l’home que disposa del do de la ubiqüitat, capaç de cuinar (i de fer-se selfies ) en tres casaments a la vegada, el que amb quaranta anys va reformar i va reestrenar Can Jubany, una de les millors cases de menjar de Catalunya, i que ara, amb quaranta-cinc, va pensar que aquest any sí, que se n’havia d’anar al Dakar.

Tossut com ets, quan la teva gent va veure que no t’ho podrien treure del cap, tots et van fer costat. La teva dona, l’Anna, els tres fills, les més de cent persones que treballen amb tu, el Nani Roma, a qui dir amic és quedar-se curt, i molta moltíssima gent que t’ha ajudat els últims mesos a preparar-te per al Dakar. Havies trobat un sentit solidari a tot plegat: recaptar diners per al projecte Ari d’investigació en la lluita contra la leucèmia. Era la teva marató particular. La marató d’en Nandu. I a l’últim revolt, com aquell qui diu, després d’haver superat mil lesions i operacions durant l’any, un accident entrenant-te al Marroc t’ha “trinxat” la mà -aquest és el verb que t’agrada fer servir, trinxar, a mig camí entre els fogons i la moto, gas, sempre gas-; un accident, deia, t’ha deixat sense Dakar. Però no sense il·lusions. Aquest ets tu, una màquina d’il·lusions. Quina ve ara, Nandu?

P.D. Serà un Nadal estrany, el del 2016. El passaràs treballant com sempre, però amb un braç penjant i amb la sensació de no ser al lloc on t’havies imaginat que series. No tinc cap dubte que el disfrutaràs, com tots. Una abraçada i bones festes, Nandu!

P.D.