Això s’acabarà al carrer / I, mentrestant, a Europa…
Això s’acabarà al carrer
Ara que vénen dies de parents i llargues sobretaules de cafès i cava, goso pronosticar quina serà una de les preguntes estrella d’aquest Nadal: “Això com s’acabarà?” Això, en aquest cas, és un pronom eufemístic que ho engloba gairebé tot. Vol dir el procés, vol dir l’anhel d’independència, vol dir el referèndum o referèndum, vol dir la incomoditat de dependre d’aquesta CUP rebentaire per definició, vol dir, ras i curt, el xoc de trens imminent entre el govern de Catalunya i l’estat espanyol que tan bé sintetitzava la portada de l’ARA d’ahir: el Congrés diu no al diàleg i el Constitucional diu no al referèndum. Estant tan enrocades les coses, ¿com acabarà tot això?
Ningú no ho sap. Les cartes d’uns i altres estan marcades però ningú no sap del cert com les jugaran. Parlo amb algú molt informat i li faig la mateixa pregunta. La meva font, que parla amb els dos bàndols cada setmana i que, a diferència de tants polítics, acostuma a dir en privat el mateix que diria en públic, m’esbossa el seu itinerari possible. Avui la presidenta Forcadell haurà de declarar davant del TSJC acusada de desobediència i prevaricació per haver permès debatre les conclusions de la comissió d’estudi sobre el procés constituent. Si no és per això serà per una altra causa; Forcadell serà inhabilitada. I no serà l’única. La primavera serà cada vegada més calenta mentre el govern de Junts pel Sí continuarà muntant un referèndum que reclama un 80% de la ciutadania i que, a última hora, no es podrà celebrar. Aleshores -em diu el que en sap- serà el moment de sortir al carrer i estar-s’hi tant com calgui. L’èxit? Dependrà de quanta gent hi hagi i de quantes setmanes estigui disposada a quedar-s’hi, fins que el món obri els ulls i obligui Espanya a negociar.
I, mentrestant, a Europa…
El Tribunal Constitucional diu no al referèndum. Fet i fet, és molt més que això, que ja ens ho havien dit abans. La novetat de la setmana ja no és que no es pugui convocar la consulta -ni la segona quinzena de setembre ni mai-, és que ni tan sols se’n pot parlar en seu parlamentària. És perillós quan es comencen a perseguir idees, perquè t’arrenques atemptant contra la primera de les llibertats i acabes caçant mosques dictatorials. A hores d’ara, és evident que la pinça entre el govern popular(amb suport socialista i de Ciutadans) i el Tribunal Constitucional mena l’independentisme cap a un atzucac de difícil sortida política.
Si Espanya no dialoga ni negocia, i tan sols branda un nou sistema de finançament que ens ensumem que tornaria a ser una mica més del marro del cafè per a tothom, hi ha una solució europea. Ho apuntaven ahir Gerry Adams i abans-d’ahir Alex Salmond. El líder del Sinn Féin creu que, davant d’aquesta pèrdua d’estàndards democràtics, la República d’Irlanda hauria de portar la persecució a la presidenta del Parlament de Catalunya a la taula del proper Consell Europeu. Mentrestant, el diputat del Partit Nacional Escocès a Westminster deia, en declaracions a l’ACN, que “el procés contra Forcadell genera una gran preocupació a la Cambra dels Comuns i, sens dubte, en altres llocs d’Europa”. Gràcies, Alex, però digue’ns quins. Està molt bé, i diu molt a favor de la diplomàcia sigil·losa del conseller Romeva, que els nacionalistes irlandesos i escocesos es posicionin a favor de la causa. Però aquesta Europa que esmenta Salmond, de moment, no mou ni un dit. L’establishment ni es mulla, ni es posiciona, ni vol saber-ne res, que prou problemes té cadascú a casa seva. Com més poder, més silenci.
