ENTREVISTA
Mèdia 27/05/2017

Juan Soto Ivars: "Les xarxes socials són editors que defugen la seva responsabilitat per garreperia"

Nascut a Múrcia, fa cinc anys que es va instal·lar a Barcelona. És columnista regular d''El Confidencial' i ocasional de diversos mitjans, on parla de política, cultura i actualitat. Ha escrit tres novel·les, diversos contes i un llibre infantil

i
Text: àlex Gutiérrez / Fotos: Cèlia Atset
10 min
Juan Soto Ivars

BarcelonaEls últims quatre anys, Juan Soto Ivars ha estudiat els linxaments a les xarxes. Ha encunyat un terme, postcensura, i l'ha explicat amb profusió d'exemples al llibre Arden las redes (Debate), que ha esgotat en un mes la seva primera edició.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

La figura clàssica del censor és la d'un senyor anodí, sota un flexo i armat d'una tisora. Però qui és l'agent censor en temps de postcensura?

Aquest és el problema: que la postcensura som tots. Jo mateix ho he estat, sense adonar-me'n. He participat en linxaments i no m'he vist amb la torxa a la mà fins que hi he pensat després. Porto un recompte i només ahir vaig detectar-ne tres, de linxaments.

Expliqui'n un.

Laura Gallego, una novel·lista, va dir en una entrevista que no havia posat personatges gais als seus llibres perquè no volia forçar-se i volia escriure sobre el que li vingués de gust. La frase es va treure de context i li van dir d'homòfoba en amunt. En general, aquests linxaments efímers els comença gent molt joveneta a les xarxes. Els del feminisme, per exemple, els encenen unes 600 persones que estan en constant vigilància, i que són majoritàriament adolescents. Els dels fatxes, en canvi, són gent gran. Un agent molt important en tot plegat és Twitter: quan detecta un linxament, l'hauria de treure de la llista de trending topics. Perquè està convidant la gent que s'ofengui, quan sovint el tema ni li va ni li ve.

Per què a les xarxes guanya la indignació a la ponderació?

El que ataca juga amb avantatge. I això ho saben els polítics com Trump. No m'agrada per res Trump, però és admirable –com a estratègia maquiavèl·lica– la seva capacitat d'atacar i convertir-se en víctima al mateix temps, tal com fa el protagonista de House of cards. A Podem, això no li surt: acaba devorat i sense haver-se convertit en víctima i haver generat empatia. A la CUP, en canvi, li surt millor. A les xarxes té premi mostrar l'enfadament, el menyspreu, l'odi. Mostrar una defensa, l'admiració... s'ignora. Si després d'aquesta entrevista dic “collonut, l'Àlex de l'ARA”, no em fotran ni cas. Quatre likes. Però si dic que “l'Àlex és un malparit que m'ha maltractat”, anirà per tu un munt de penya que ni et coneix i que només perquè treballes a l'ARA ja tindrà una manera de passar distret la tarda, enarborant una bandera. La força de les xarxes socials per a l'odi és incontrolable. I si l'ofensa té premi, mentre que l'admiració provoca indiferència, la vanitat amb la qual ens posem a les xarxes ens empenyerà invariablement a estar ofesos.

Tothom té una captura de pantalla que li pot arruïnar la vida. Quina és la seva?

Quan era un postadolescent una mica gilipolles vaig penjar una foto meva, amb una careta de la Madeleine i el missatge “Ja l'he trobat!” O, quan el terratrèmol de Múrcia, vaig dir que estàvem competint amb no sé on que hi havia hagut un altre terratrèmol, perquè així els murcians podíem aspirar a ser alguna cosa. Era una broma, sense saber que havia estat més greu del que em pensava. Escrit avui, em podrien haver fet fora del diari.

Les empreses són prou valentes com per aguantar aquest embat?

El youtuber JPelirrojo va fer uns comentaris antitaurins de mal gust quan van matar un torero. Doncs bé: van cancel·lar campanyes publicitàries les marques que treballaven amb ell. Ara això comença a canviar, però les empreses haurien de ser encara més valentes. El problema d'ara és que el teu nom queda marcat amb foc. En temps de Franco no hi havia una vigilància constant, si no eres molt roig. És a dir, un escriptor que l'espifiava diverses vegades amb la censura podia seguir escrivint i no li obrien un expedient massa seriós. Els editors catalans van ser els més atrevits: els hi cancel·laven un llibre i ho provaven amb un altre censor, perquè tot era molt arbitrari. Però mirem què passa amb el còmic Jorge Cremades, acusat de masclista: faci el que faci no podrà netejar el seu nom. Aquesta marca d'infàmia no la teníem amb Franco.

Ha escrit el llibre amb por de ser linxat?

Sí, però dic les coses igualment, així que la por no em paralitza. Ho poso, i que passi el que Déu vulgui. Ahir vaig fer un acudit a Twitter. Deia que Susana Díaz passava de “secretària general” a “secretària en general”. Tal i com m'esperava, em van dir que era una mica masclista, quan només pretenia ser un joc de paraules. La por tenalla i molta gent acaba no dient les coses que volia. Els de la revista Mongolia, per exemple, s'atreveixen a fer en un teatre el que no gosen fer a les xarxes. Demanen al públic que no gravin amb el mòbil, no sigui cas que alguna animalada de l'alçada d'un campanar acabi a Facebook. Però per què hem de ser hipòcrites a les xarxes? Abans dèiem a les xarxes el que no ens atrevíem a dir davant les mares. Ara és al revés, hi ha una Gran Mare que ens vigila tothora i ens pica els dits si diem alguna inconveniència.

Diu al llibre que les xarxes no responen a cap necessitat concreta de la humanitat. Que són el producte d'un repte entre informàtics amb no gaires habilitats socials.

A veure, han fet una aportació gegantina. Jo mateix he aconseguit treballar en un diari gràcies a les coses que posava a Facebook. Les xarxes són una arma meravellosa de la societat, però no hem après a fer-les servir. Ens les van donar sense que les demanéssim, i sense manual d'instruccions. Però coses com el 15-M no s'haurien pogut fer sense les xarxes, i això està bé.

Són, doncs, un agent democratitzador?

I la democràcia? És un agent democratitzador la democràcia? Tu pots acabar votant un dictador... És en mans dels usuaris que les xarxes deixin de ser un agent democratitzador. I, ara mateix i en qüestions de llibertat d'expressió, són antidemocràtiques. Podem fer-les millor, esclar.

Com?

Necessitem moderadors. Facebook diu que està desbordat: que té 4.500 moderadors per a uns quants centenars de milions d'usuaris. No donen l'abast, diuen. Però a mi m'enfurisma quan diuen que no poden assumir-ho. Instagram té una mida, en diners, similar a la de Kodak, que tenia 180.000 treballadors. Però Instagram compta amb una plantilla de només 140 treballadors. S'escuden que són només una plataforma tecnològica, però no ho són. No són l'autopista. No ofereixen un servei, sinó un suport. Són editors que no volen acceptar la seva responsabilitat per garreperia.

Juan Soto Ivars

Quins límits posaria a la llibertat d'expressió?

Els del Codi Penal, només. Bé, menys l'article 578, el que pena les bromes i els tuits burletes o, fins i tot, reivindicatius. Jo estic a favor que es faci apologia d'ETA: si hi ha gent que ho pensa així, jo tinc tots els arguments per derrotar-los. Jo escoltava Kortatu d'adolescent i no m'he tornat etarra. Vivim en una societat adulta, però falta una educació per a la ciutadania dins de les xarxes socials. Quan, en alguna xerrada a instituts, parlo amb adolescents sobre els nanos que comencen linxaments, em diuen que estan bojos. Crec que els adolescents d'ara són una mica més madurs que nosaltres. Tot i així, necessitem més moderadors. Perquè l'ofensa és una actitud legítima, però no ens dona automàticament la raó.

Com lliguen postcensura i postveritat?

Tenen molt a veure l'una amb l'altra i és terrorífic. La postveritat no és nova, com sí que ho és la postcensura, que és impensable sense les xarxes. Ara bé, totes dues es connecten en la guerra cultural, que és el motor de la postcensura. Tot comença perquè tu et creus només les notícies que diuen el que vols escoltar. És a dir, la postveritat és que si et diuen alguna cosa de la teva ideologia te la creus, mentre que rebutges les contràries. La postcensura és el pas següent: el que pensa diferent de mi, per tant, s'equivoca i ha de callar.

El lema del Guardian

Sí. A mi m'ha ajudat ser a Catalunya, per entendre això, perquè el Procés i el discurs d'Estat són dos àmbits de postveritat. Hi ha mentida en tots dos, i gent que vol creure només les mentides d'una banda o de l'altra. Tenim pendent debatre les conseqüències de la independència: veure si són tan bones com diuen uns o tan dolentes com diuen els altres. Però és impossible, perquè no escoltarem els fets que no casin amb el nostre biaix de confirmació. Els fets són ja hiperrelatius. Vivim un excés d'informació que no ens permet processar els fets.

És Catalunya, doncs, terreny de postcensura?

En aquest tema tan apassionat, d'independència i unitat, la postcensura està a l'ordre del dia. Jo estic en contra de la independència i a favor del referèndum. I soc de les poques persones que conec com jo que llegeix l'ARA. Però soc periodista i necessito conèixer tots els punts de vista, així que també compro La Razón, a veure què diuen. Com a periodista, em toca fer-ho. Tu pots prendre la decisió de llegir l'adversari, però dins la teva vida a les xarxes cada cop ho veuràs menys, perquè els algoritmes t'ho treuen del timeline.

L'equidistància no és un miratge? Potser sí que hi ha mentides a banda i banda, però tal volta n'hi hagi més a un bàndol que a l'altre.

Equidistant s'ha convertit en un insult, és curiós. S'ha posat de moda des que la guerra cultural s'ha accentuat. Abans de Podem, ningú feia servir equidistant en sentit acusatori.

Bé, diria que el cineasta Julio Médem va ser el primer, amb aquell documental que es deia La pelota vasca

Sí, perquè parlava amb les dues bandes! L'equidistància, més que un insult hauria de ser una postura d'observació. No hauries de ser equidistant amb les idees. Jo, per exemple, soc absolutament demòcrata: respecto que hi hagi gent que voti el PP perquè formi govern, encara que ho detesti. La democràcia està per sobre de la meva ideologia. L'equidistància és interessant per observar. La posició ideològica ja és diferent.

La postcensura implica una pèrdua de la ironia, que no deixa de ser, de nou, una pèrdua de la distància.

Exactament. Està connectat amb això. I amb la pèrdua del sentit de l'humor, en tant que despreocupació. Un exemple: El Español entrevistava Resines. Ell es girava contra la periodista, però ella aguantava el tipus. Li deia “niñata”, que si tal pregunta era una merda... Jo la llegia i pensava: que divertit! Ell és un malcarat, però ella té cintura. Ara bé, miraves el link a Twitter i tothom l'insultava. Home: que ni et va ni et bé! No t'has de cabrejar per això! Amb les coses importants no hem de ser equidistants, però sí amb una cosa com una entrevista amb Resines. En canvi, la pràctica totalitat de polèmiques ho són per parides.

Juan Soto Ivars

En tot cas, i tornant al PP, amb tot el que està caient en termes de corrupció, els milions de vots per a aquest partit ¿són normalitat democràtica o bé anomalia que s'explica per la torsió informativa?

L'anomalia no està en el vot. Jo entenc que molta gent voti el PP: hi ha una por de Podem i de la independència, i el PP és qui millor sap capitalitzar aquesta por. El que em sembla una anomalia és que gent amb el mateix accés a la informació que jo tingui aquestes pors. A mi m'ha ajudat tenir una família molt fatxa: he pogut entendre els mecanismes d'aquestes pors. I, per tant, sé que si hi hagués una independència no seria tan terrible com fan creure. Amb el racisme passa igual. O als Estats Units: no és anòmal que votin Trump. Sí que ho és que tinguin por i no entenguin quins són els motius de la seva situació. Al final, és una mostra del fracàs de l'educació.

L'esquerra solia arrogar-se valors com la tolerància o el no dogmatisme. Segueix sent així?

L'esquerra ha perdut l'hegemonia del relat cultural i s'ha tornat més censora. Per això els linxaments de les feministes. Als anys noranta no hi havia articulistes de dretes: Juan Manuel de Prada i poca cosa més. Ara són majoria. L'esquerra s'ha tornat desagradable. Abans, no hauria perseguit Martes y Trece per titular un gag 'Maricón de España'. Observo, per exemple, com els lobis LGTB s'han tornat molt censors. Com més drets tens, sembla que t'afectin més les tonteries. Els homosexuals tenien una batalla fortíssima: casar-se i tenir fills per convertir-se en ciutadans de primera. Ho van aconseguir, fent front a unes manifestacions enormes en contra. Quan va guanyar el PP, no ho va poder ja tirar enrere. Però el col·lectiu es va tornar censor. Potser si ja no tens res contra què lluitar et tornes hipersensible a les ximpleries: ¿què importa ara ja si algú en un teatre explica un acudit?

En el llibre fa una lectura crítica del que anomena feminisme de Twitter

Vaig anar amb compte, perquè volia incloure-hi casos concrets i identificar-ne els tuits. Però moltes altres feministes diuen que perceben aquesta onada del feminisme com un moviment de censura i ho rebutgen i defensen treure el feminisme de l'essencialisme. A Morgan Freeman li van preguntar si estava content perquè hi havia un black history month. “Estàs boig?”, va dir. “Ens han educat per ser iguals. ¿Ara hem d'estar orgullosos de ser diferents?” És el que deia Martin Luther King: “l'únic futur de la classe obrera és que els negres, un cop conquerits els drets jurídics, s'uneixin als blancs obrers en la conquesta de la lluita de classes”. Doncs bé, ha passat el contrari: si ets blanc no pots parlar de l'opressió dels negres perquè no l'has viscuda. I et censuren. Això és terrorífic.

S'ha trobat el mateix, per part d'aquest feminisme tuitaire?

Vaig fer un article feminista en què explicava com havia constatat la por que genera en moltes dones una presència masculina, al carrer, a la nit. Va tenir molt èxit i moltes lectores em van felicitar. Però a la xarxa em van acusar de fer el que se'n diu mansplaining [quan un home explica a una dona coses que la dona ja sap sobradament, per la seva condició femenina]. “Deixa que en parlem nosaltres”, em deien. Però esteu boges? Jo no soc l'enemic! Dir que l'home ha de callar... no és un esperit censor?

L'humor negre és llibertat d'expressió o agressió?

A mi m'agrada l'humor negre, o l'humor racista, sense ser jo un racista. Però sé que aquell mateix acudit, alguns racistes el poden fer servir amb un ànim diferent, per estendre el seu missatge racista. Tot i així, no els prohibiria, perquè el problema és el racista, o l'homòfob, no pas l'acudit. Ho deia bé Manuel Jabois: l'humor negre no et fa pitjor persona. Ara bé, si rius sempre en els funerals dels enemics, però mai en el dels amics, aleshores sí que ets mala persona. A vegades ens confonem sobre què significa ser políticament incorrecte. Trump, per exemple, no ho és, contràriament al que se sol dir. Perquè ell és només políticament incorrecte per al que l'interessa.

No puc acabar l'entrevista sense preguntar-li com se li va acudir escriure un acròstic en un article publicat en un suplement d'El País

En un moment donat, tenia ocasió de fer-me columnista regular d'El País. Però m'havia llançat El Confidencial i això ho tenia present. Mira, jo he variat molt des que visc a Catalunya la meva postura respecte els independentistes. Pensava que estaven bojos, però quan vaig venir, vaig constatar que la premsa m'havia explicat mil mentides. I vaig veure que hi havia un independentisme polític no nacionalista molt interessant. Que les suposades opressions al castellà eren una xorrada. Jo escrivia com a antindependentista i vaig començar a fer articles a favor del referèndum. Doncs bé: no em van dir res. ¿En quin diari m'ho haurien permès? Just en aquell moment, Cebrian va denunciar El Confidencial per parlar d'ell en relació amb els papers de Panamà. I vaig decidir quedar-me amb ells. I, ja que havia de marxar, vaig pensar a quedar ben descansat. Però contra Cebrián, no pas contra el diari.

Va rebre alguna reacció?

Sí, però algunes no les puc dir on the record. Gent de la redacció em va animar, esclar. I gent de la SER va dir-me que m'adorava però que, esclar, que no em podrien entrevistar mai.

stats