SOLIDARITAT
Mèdia 03/12/2016

Jordi Basté: “Si som un país imparable és perquè tenim La Marató”

presentador d’‘el món a rac1’

i
àlex Gutiérrez
3 min
Jordi Basté: “Si som un país imparable és perquè tenim La Marató”

BarcelonaJordi Basté publicarà ben aviat una novel·la titulada Un home cau, escrita a quatre mans amb Marc Artigau. De moment, però, el debut literari del comunicador és aquest conte inclòs en el llibre de La Marató -que es distribueix amb l’ARA el cap de setmana vinent i fins al 18 de desembre- i que precisament, parla també d’un altre home que cau: un jugador de bàsquet fictici del Girona. El diari parla amb el locutor sobre la seva participació recurrent en aquesta cita solidària i sobre el perquè del conte que ha escrit.

Inscriu-te a la newsletter Sèries Totes les estrenes i altres perles
Inscriu-t’hi

Per què va triar un protagonista jove amb una malaltia que sovint fa pensar en pacients de més edat?

Jo d’amics en tinc pocs, però un conegut de Primera Divisió va tenir un ictus amb 35 anys. I el conte era la millor manera d’evocar una època en la qual la colla d’amics i coneguts vam reunir-nos al voltant de taules a valorar per què cony havia passat allò. I volia abordar el tema explicant que això pot passar a qualsevol edat, fins i tot als 30 o 35 anys.

Quins altres aspectes ha volgut subratllar?

El protagonista és un jugador de bàsquet. I volia fer evident que no n’estàs lliure encara que practiquis esport: et pot agafar en qualsevol moment. Però, sobretot, el que he subratllat és que la clau de tot és la rapidesa: si el conte té un final relativament feliç és perquè hi ha algú que ajuda aquesta persona que té un ictus a anar urgentment a l’hospital. Aquesta és la clau del conte.

També parla de la importància de l’acompanyament.

El personatge té una parella, que és una noia que resulta indispensable. I la família, i l’equip... Una de les claus és l’acompanyament que té el protagonista a l’hora d’intentar recuperar-se de la malaltia. Un dels problemes de l’ictus, em deia aquell conegut, és que estàs molt acompanyat sempre, però en determinats moments estàs al mateix temps molt sol. Per això volia reclamar la companyia que molts malalts no tenen.

Havia escrit contes, abans?

No que jo recordi. Vaja, potser de jove... Però publicat, és el primer. I m’ha sortit molt ràpid, perquè la idea em va venir de pressa. Però escriure un conte sobre un tema com aquest et fa créixer una pell d’armadillo, que dic jo.

Creu que hi ha prou coneixement de l’ictus?

No! La Marató serveix també precisament per a això: per saber què coi és una determinada malaltia. I l’ictus, fins que no el tenim a prop, no sabem com funciona. I està bé que popularitzem un tipus de malalties que són més desconegudes i que només coneixem quan les tenim a prop.

Completi la frase. La Marató és...

La Marató és el millor que té Catalunya. A partir d’una empresa pública, és la unió de molta gent diversa, que pensa molt diferent l’una de l’altra. Molta gent que es reuneix un dia a l’any i diu: poso calers al servei del país i d’una malaltia concreta present al país. Som un país imparable, diem, oi? Doncs si som un país imparable és perquè tenim La Marató. I TV3 fa un programa de catorze hores amb el qual aconsegueix una recaptació superior a programes per a tota Espanya que hi dediquen més hores o més dies. La Marató és inigualable. I és modernor: ara fem un llibre, ara fem un disc, ara portem presentadors d’aquí, ara d’allà... És una meravella. Em sento orgullós, com a català, de tenir una marató com la de TV3.

Hi ha veus crítiques que diuen que La Marató és un pedaç per a tasques que hauria d’assumir el Govern.

Segurament sí, que correspon al Govern. Però si també ho fa una televisió pública, em sembla molt bé. Jo hi col·laboro cada any i vull continuar-ho fent, perquè em sembla meravellós. Si hem de criticar que fem una Marató com aquesta, malament rai... Que el govern ha de fer coses pel seu cantó? Evidentment, només faltaria. Però criticar La Marató pel que fa? Ni de conya!

Quin record destacaria dels cops que hi ha col·laborat?

Un dia vaig passar molt de fred, un matí a Sabadell: era un partit de futbol que vaig haver de narrar amb famosos. Però el record que destaco és el que faig cada dia de La Marató, cap a les 9 del vespre, que és quan arribo: trucar per donar els meus calers pel que sigui. Aquest any serà l’ictus, altres anys ha sigut per a altres tipus de malalties. Em sento molt còmplice d’aquesta Marató.

I com a espectador?

Recordo molt els testimonis de La Marató per la síndrome de Down. Em va tocar molt, no em demanis per què. Potser perquè tinc amics amb nens amb síndrome de Down i són uns àngels... Va ser meravellós, un programa diferent, amb un punt de màgia. TV3 té aquesta gràcia, històricament, per tocar la fibra i fer-ho bé. Són uns mestres.

stats