18/09/2015

El tercer èxode afganès

3 min

Es calcula que al món cada tres segons una persona es veu forçada a desplaçar-se. Del grup, un milió i mig busca refugi fugint de guerres i conflictes polítics. En conseqüència, Europa viu la crisi de refugiats més important de la seva història des de la Segona Guerra Mundial. Aquests dies ens hem centrat molt en el cas dels sirians, per la seva proximitat, però si mirem més a l’Est, ens enfrontarem a un dels casos més tràgics de violència política dels últims anys. Un dels principals països emissors de refugiats al món continua sent l’Afganistan, després de quasi 40 anys devastadors de guerra ininterrompuda. Fins fa poc, els afganesos encara eren el grup més important de refugiats que arribaven a Europa i només fa poques setmanes han estat superats pels sirians, però continuen arribant per milers. Aquest èxode afganès, o més ben dit, aquests èxodes, es van iniciar a finals dels anys setanta.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El primer èxode es va produir a la dècada dels vuitanta quan centenars de milers d’afganesos van fugir de la invasió soviètica per buscar aixopluc al Pakistan i l’Iran fugint dels bombardejos indiscriminats. Malgrat la humiliant derrota del Kremlin, la pau no va arribar i la guerra va esclatar entre diverses faccions de mujahidins i més endavant amb els talibans. Això va provocar el segon gran èxode, a la dècada dels noranta, que bàsicament va seguir limitat als dos països veïns. En vaig ser testimoni als camps de refugiats de la regió muntanyosa de Chitral, a la frontera nord entre l’Afganistan i el Pakistan, on dúiem a terme censos de famílies refugiades perquè posteriorment poguessin gestionar el seu retorn a la província de Badakhxan quan arribés la calma. Un cop derrotat el règim talibà, aquells refugiats van arreplegar les poques forces que els quedaven i van decidir tornar amb els seus fills per construir un nou futur, però el país, lluny d’estabilitzar-se, va tornar a caure en el precipici de la violència amb una insurgència jihadista -talibana i ara també de l’Estat Islàmic- que cada any ha anat causant milers de víctimes civils. Només el primer semestre del 2015 han perdut la vida més de 5.000 civils a l’Afganistan.

Ara, doncs, vivim el tercer èxode afganès, en què els fills dels refugiats del segon èxode són els protagonistes. Són joves que d’infants ja van viure la misèria dels camps de refugiats i que avui han perdut qualsevol esperança a l’Afganistan. Fugen del país per segona vegada, però ara per la frontera iraniana.

Es calcula que aquest any vuit mil afganesos creuen cada dia la frontera occidental del país. Allà connecten amb les xarxes de tràfic de persones que els conduiran fins a Turquia i finalment fins a Europa. I aquesta és la gran diferència d’aquest tercer èxode amb els anteriors. La primera i segona fugida els van portar als miserables camps de refugiats del Pakistan i l’Iran, però ara les xarxes són molt més operatives i eficients, de manera que ofereixen la possibilitat d’arribar al paradís somiat: Europa. I com que les condicions a l’Afganistan són lluny d’arribar a una mínima normalitat -tot el contrari si tenim en compte la irrupció de l’Estat Islàmic en aquell país-, hem de ser conscients que el tercer èxode afganès tampoc té aturador a mitjà termini.

stats