30/12/2016

El 2017, l’hora de la veritat per al Brexit

3 min
Manifestants en contra del Brexit omplen una plaça a Londres, el 28 de juny.

Els britànics han viscut sis mesos accelerats des del 23 de juny. Just l’endemà, David Cameron, el primer ministre que havia portat el país a trencar amb mig segle d’història europea, va decidir presentar la dimissió; en una setmana, Nigel Farage, el líder del xenòfob UKIP, el partit que es va declarar vencedor del Brexit i que, per pressió electoral, havia arrossegat Cameron i els tories a defensar un referèndum sobre la UE, també va viure la seva pròpia revolta interna, que el va acabar rellevant del lideratge del partit; un mes després, el Regne Unit tenia nova primera ministra i nou govern, i el referèndum d’independència d’Escòcia tornava a estar sobre la taula de discussions. Des d’aleshores, Londres ha començat a tastar el seu propi “Brexit vol dir Brexit”, encara que polítics i experts continuïn debatent si la sortida serà dura, tova, neta, bruta, exitosa o equivocada. El Brexit, de moment, es juga en el terreny de l’especulació.

Inscriu-te a la newsletter Internacional El que sembla lluny importa més que mai
Inscriu-t’hi

El primer problema -assegura el professor Anand Menon, en un informe recent de la London School of Economics sobre aquest mig any “tumultuós”-és que “la gent va votar a favor de la idea del Brexit però sense cap oportunitat de decidir sobre qui la posaria en pràctica”. “Sis mesos després, encara no hem aconseguit acostar-nos a la resposta de què significarà realment el Brexit”, diu Menon. El país continua tan dividit com el dia del referèndum. Dividit sobre si és millor seguir o sortir del mercat únic. Per a un 45% la prioritat és mantenir l’accés a l’àrea de lliure mercat dels Vint-i-set, per a un 41% ho és poder limitar la immigració (les dues opcions que les enquestes oficials presenten com a contràries).

Tot el procés sembla haver caigut en una mena d’inèrcia, de contradiccions internes i desafiaments legals, i en un xoc d’estratègies per definir el Regne Unit. En canvi, el to polític des de Brussel·les s’ha anat endurint, i entre l’opinió pública dels sis països més grans de la UE, de cop, ha crescut el suport a la Unió.

Els pròxims sis mesos són crucials. Serà l’inici real del Brexit. Theresa May ho tindrà difícil per endarrerir la invocació de l’article 50 -el tret de sortida de les negociacions amb la UE- més enllà del març del 2017. I això serà només el començament, perquè el que de veritat redefinirà la història comunitària serà l’acord que es tanqui al final d’aquest procés negociador, que ha de durar 18 mesos. El que es tem ara a Brussel·les és que May decideixi firmar els papers de sol·licitud de divorci coincidint amb la celebració dels 60 anys de la firma del Tractat de Roma, prevista per a les mateixes dates (un aniversari que la UE encara no sap gaire bé com positivar).

Els pròxims mesos, la primera ministra britànica té el repte d’unir govern i societat per negociar el trencament amb força. La UE, per la seva banda, també haurà d’aconseguir mantenir-se unida -fins i tot amb aquells tradicionals aliats de Londres i de la seva visió més liberal i menys integrada de la Unió- amb la certesa de saber que qualsevol bon acord ofert als britànics pot obrir futures desercions entre els Vint-i-set. Encara que el nou ministre de finances de May, Philip Hammond, ironitzi sobre com de “disciplinats” es mostren aquests dies els europeus, els brexiters s’estan adonant d’una obvietat: criticar, com han fet moltes capitals, la UE, no vol dir voler-ne marxar.

stats