Trump-Putin: del bon rotllo a la confrontació
A menys d’una setmana de l’entrada de Donald Trump a la Casa Blanca s’intensifica la confusió i la incertesa d’un mandat que no pocs analistes asseguren que podria quedar a mig fer. Una inquietud que es fa més densa quan damunt la figura patètica del president electe dels EUA s’hi projecta l’ombra del president rus, Vladímir Putin, i del seu portaveu, Dmitri Peskov, assegurant que l’afer sexual al Ritz de Moscou atribuït a Trump “és un autèntic Pulp fiction”.
Som, doncs, davant d’un dels escenaris més líquids i viscosos alhora des de l’extinció de la Guerra Freda, que es tant com dir des del final de la Segona Guerra Mundial. ¿Com repercutirà en el bon rotllo Trump-Putin que el president electe hagi admès que potser sí que Rússia va interferir cibernèticament en la campanya electoral? ¿Com gestionarà Trump davant del Kremlin que el seu secretari d’Estat, Rex Tillerson, i el de Defensa, James Mattis, hagin alertat contra Rússia? Més enllà de les floretes intercanviades -Trump lloant la intel·ligència de Putin i Putin dient als nord-americans com han de sentir-se de satisfets pel president que han triat-, la realitat va dient coses cada cop més gruixudes.
Ben probablement, mentre el divendres 20 de gener Donald Trump nedi en la litúrgia de la presa de possessió, 4.500 soldats nord-americans i 2.800 vehicles blindats s’estaran desplegant per l’Est d’Europa i les repúbliques bàltiques complint així els acords amb els aliats de l’OTAN. A més, a Romania i a Polònia els EUA mantindran l’operatiu d’instal·lació del seu escut antimíssils. És l’herència del mandat d’Obama que, de moment, Trump no gosa qüestionar tot i haver proclamat que l’OTAN només ha de servir per impedir l’arribada de refugiats i terroristes.
La realitat real ha obligat Trump a no desdir-se de l’escut antimíssils “fins que el món entri en raó pel que fa als arsenals atòmics”. No va tenir més remei -pels volts de Nadal- que posicionar-se amb aquestes paraules al que havia dit Putin unes hores abans: que Rússia necessita reforçar el seu arsenal nuclear amb míssils “que puguin penetrar qualsevol sistema defensiu”. Tota una escalada de declaracions per refermar els preparatius d’una escalada armamentística. I la pregunta seria: quin recorregut té això? I sobretot: com pot acabar? Perquè el fair play presidencial amb el Kremlin cada cop amarga més tant el Partit Republicà com els serveis d’intel·ligència, cremadíssims després de les humiliacions a què els ha sotmès Trump.
La polseguera i la realitat
Costarà, doncs, mantenir aquesta mena de pacte de Molotov-Ribbentrop edulcorat perquè en qualsevol moment les inèrcies del que queda de la Guerra Freda podrien prendre vida pròpia. L’analista del New York Times Ross Douthat profetitza l’enfrontament: “El més probable és que Putin s’embutxaqui les concessions i continuï pressionant, i que en tot moment posi a prova el negociador de la cabellera de color taronja, i l’empenyi, molt perillosament, a sobreactuar o a semblar dèbil, que és el que menys li agrada”. Què faria Trump si Moscou el posa a prova amb una maniobra a Ucraïna o al Bàltic, posem per cas? Però abans que el festeig s’estronqui no és inversemblant alguna escenificació espectacular conjunta de l’idil·li. Contra el Daeix, per exemple. Perquè res no és descartable en dos personatges acostumats a obtenir bons rèdits socials i electorals de l’estirabot inesperat i la fugida endavant. Una polseguera que, compte, pot acabar desdibuixant els fets reals.
