Retorns enverinats
La Unió Europea torna a fer olor de tercera via. Tony Blair i Matteo Renzi són els noms del retorn, i la versió francesa del florentí (així l’han etiquetat ja a la premsa anglosaxona), Emmanuel Macron, es prepara per passar l’examen final de les presidencials franceses de diumenge. A Brussel·les s’ha tornat a discutir i aprovar, aquesta setmana, un tercer pla de rescat per a Grècia (amb el vell debat inclòs sobre quin grau d’implicació hi tindrà el Fons Monetari Internacional). Angela Merkel ha tornat a Rússia en visita oficial per primer cop des del maig del 2015 i s’ha reunit amb el president rus, Vladímir Putin, per parlar dels drets de les minories, del conflicte a Ucraïna i de les sancions que li mantenen els socis europeus. Ha sigut una setmana de retorns polítics. D’escenaris coneguts davant la incertesa que manté la UE pendent dels resultats electorals de França, i amb la vista posada en les pròximes convocatòries a les urnes que hi haurà a Alemanya i Itàlia.
Contra el Brexit
L’ex primer ministre britànic Tony Blair s’ha prodigat pels mitjans de comunicació britànics aquests dies anunciant que es vol “tornar a arromangar i a embrutar-se les mans” en nom dels que s’oposen al Brexit. Però l’antic líder dels laboristes, amb la reputació tacada pels negocis personals i pels resultats de les investigacions oficials sobre la Guerra de l’Iraq, encara ha de demostrar que el seu retorn a la primera fila de la política sigui un valor afegit per als que volen revertir la línia més dura de les negociacions amb Brussel·les. Blair és, d’entrada, un problema per al seu propi partit. Incapaç de donar suport a Jeremy Corbyn i declarant des d’ara ja vencedora la primera ministra conservadora, Theresa May.
Com si fos el mateix Macron, Blair anuncia que posa en marxa una “nova plataforma per tornar a l’ampli espai obert al centre de la política”. Política fora dels partits. Els seus detractors l’acusen de representar les mateixes elits que els votants del Leave volien castigar amb la victòria del Brexit.
Lectures optimistes
“Vint anys després, el blairisme és més fort fora del laborisme que no pas dins”, escrivia l’editor del setmanari britànic New Statesman després de l’anunci del retorn de l’ex primer ministre i del seu admirador, Matteo Renzi. L’ex primer ministre italià, fins i tot, li copiava l’argumentari i es declarava “incapaç de quedar-s’ho mirant des del marge”.Renzi va guanyar diumenge passat les primàries per liderar el Partit Democràtic i ara aspira a recuperar un poder que va abandonar després del fracàs del referèndum per aprovar la seva reforma constitucional. L’italià va tastar la imprevisibilitat de les urnes i com és d’efímera l’etiqueta de nou i renovador en la política.
Després del fre al líder xenòfob Geert Wilders en les passades eleccions generals holandeses i de la victòria d’Emmanuel Macron a la primera volta francesa, la UE intenta llegir cada resultat com una prova més del canvi de tendència que estaria afectant un populisme euroescèptic que començava l’any damunt l’onada guanyadora del Brexit i l’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units.
Aquest mateix optimisme vol veure en el retorn de Renzi i els bons auguris de Macron una possibilitat real de reformar la Unió. Però la UE està plena de zones grises, i el discurs de Renzi, farcit d’eurocriticisme. El Moviment 5 Estrelles del còmic Beppe Grillo continua liderant les enquestes d’opinió, i la possibilitat de noves eleccions italianes a finals d’any tornarà a aixecar temors d’una nova victòria populista. Per això el Financial Times advertia dimecres a Emmanuel Macron que l’experiència de Renzi hauria de servir d’exemple al candidat francès per entendre “la fragilitat i la inconstància del suport polític en l’era del populisme occidental” i recomanava al rival de Marine Le Pen “humilitat, sobrietat i empatia”.
