Putin, pendent dels hereus de Karimov
Què pot passar a l’Uzbekistan un cop mort el dictador Islam Karimov? Els analistes de matriu soviètica se senten temptats de fer comparacions amb la situació que va viure l’URSS el 1953 quan va morir Stalin. I uns quants d’aquests nous sovietòlegs no s’estan de fer pronòstics alarmants: la diversitat ètnica dels 32 milions d’habitants de l’Uzbekistan podria intensificar com mai un potencial conflictiu que, a hores d’ara, ja estaria en els plans estratègics del fonamentalisme islàmic. Karimov era l’únic que podia aturar-lo i ja no hi és. Però, tot i el malestar que provoca a Rússia la mort de l’autòcrata, Moscou defuig els mals auguris i les profecies que n’indueixin l’autocompliment.
El màrqueting polític rus dóna per fet que hi haurà una successió ordenada i que el poder quedarà en mans favorables als interessos del Kremlin. Ara el president interí és Shavkat Mirziyoyev, que des del 2003 ha sigut l’ombra de Karimov fent de primer ministre. Ningú dubta que les eleccions presidencials del 4 de desembre -a mida del poder- confirmaran Mirziyoyev. El nou líder ja ha sigut investit privadament pels dos puntals de l’elit uzbeka: el cap dels serveis secrets Rustam Inoyatov i la família Karimov. Shavkat Mirziyoyev sap que no es pot refiar de Gulnara Karimova, la filla gran del dictador expulsada del clan familiar a causa dels excessos i els escàndols, però sí que haurà de tenir en compte l’altra filla, Lola Karimova, que va estar al costat del pare fins que va expirar.
El nou president també haurà de cuidar les relacions amb els líders regionals uzbeks per garantir estabilitat i continuïtat sense sobresalts. Amb tot, no serà gens fàcil articular un règim tan impermeable com el d’Islam Karimov, el més dur de tots els tirans de l’Àsia central postsoviètica. Reelegit president quatre cops en 25 anys -en eleccions sense oposició-, va començar la carrera quan el PCUS i l’URSS de Gorbatxov van entrar en fase terminal. Tot i tenir un país amb abundant gas, petroli i cotó, Islam Karimov no l’ha tret de la misèria ni d’una fallida sempre emmascarada.
No és com Putin voldria
En política exterior, Karimov va tenir sempre un peu a cada banda. Tot i ser conscient que el seu marc geopolític natural era el postsoviètic, no es va estar de teixir bones relacions amb Washington -els EUA tenen una base en territori uzbek-, fins al punt d’abandonar el 2012 la versió eurasiàtica de l’OTAN. Una situació que ara Moscou intentarà revertir si prenen cos les expectatives d’acostament al Kremlin del successor de Karimov. Al russos no només els preocupen les aliances militars, sinó també els vincles polítics en el marc de la Unió Econòmica Eurasiàtica, la UE de l’Est dirigida per Moscou. Putin sap, tot i això, que l’operació d’acostament a l’Uzbekistan post-Karimov caldrà fer-la sense pressa i evitant formes barroeres que poguessin fer pensar que, com en temps soviètics, Moscou manté l’ànsia imperial i la doctrina de sobirania limitada. A Moscou volen creure que tindran en Shavkat Mirziyoyev un aliat de primera, però el dictamen de l’expert Iuri Fiòdorov ha fet planar la incertesa: “Al Kremlin -diu Fiòdorov- li agradaria donar per fet que hi ha una facció pro Moscou dins del poder. Però hi ha seriosos dubtes sobre si realment aquest grup existeix dins del lideratge de l’Uzbekistan”.
