Opinió 15/05/2016

El secret del seu turbant

Nàdia Ghulam segueix la filosofia Llovera, ‘No límits’, i ha estat convidada a Andorra dins el projecte ‘Una altra mirada és possible’, unes dones que entren als museus per revolucionar-los una mica

3 min

Quan va arribar a Catalunya des de l’Afganistan i va passar per una de les portes giratòries de l’aeroport del Prat, no sabia sortir-se’n, donava voltes i voltes dins la porta. Ho explica fent broma i fa riure al públic. Nàdia Ghulam té drama per vendre, tragèdia directament, però no ho fa. Opta per explicar el seu país, l’Afganistan, el del passat i el del present, i la seva historia personal amb humor i sense eufemismes, amb una mirada optimista i esperançada, amb ganes de tirar endavant. Segueix la filosofia Llovera –No límits-, “Jo no tinc límits, quan no puc fer una cosa, aprenc la manera de fer-la i ja està.” És pragmàtica, directa. Confessa obertament que fa conferències per ajudar la seva família que viu a Orient, -també té una família catalana- i vol vendre els llibres que ha escrit: ‘El secret del meu turbant’, amb la periodista Agnès Rotger (premi Prudenci Bertrana) i el més recent ‘Contes que em van curar”, amb Joan Soler, en el qual recull les històries tradicionals afganeses, la cultura que la seva mare li havia transmès i que en més d’una ocasió va ser la seva font de recursos i salvació.

Nàdia va ser a Andorra fa uns dies convidada dins una activitat paral·lela del projecte ‘Una altra mirada és possible. Recerca d’estereotips de gènere en l’espai museogràfic andorrà’, un títol que no facilita els titulars periodístics certament, un projecte del Laboratori 376, que té Joana Baygual i Helena Guàrdia com a comissàries i que s’emmarca en la Bienal Miradas de Mujeres, comunicat primer molt en abstracte (llarg d’explicar) però que cada cop es va concretant més i arribant més al gran públic. El podeu conèixer al Facebook de laboratori 376 i veient instal·lacions com la de Neus Mola a la Casa Rull sobre la dona rural. En definitiva, són dones artistes que entren als museus per revolucionar-los una mica i que van convidar Nàdia Ghulam perquè és una dona que es va mirar el món com un home durant molts anys i que va viure entre bombes durant molts més.

Ghulam és una refugiada des de fa anys, va arribar per motius mèdics, perquè té la pell cremada a causa d’una bomba que va caure a casa seva quan ella tenia 8 anys. Va passar dos anys en un hospital de Kabul, va convertir-se en noi per poder treballar a l’Afganistan dels senyors de la guerra i els talibans (el seu pare, farmacèutic, havia embogit i el seu germà gran havia mort). Per tant va decidir convertir-se en noi i així va poder treballar. Ara viu a Badalona i està a punt d’acabar Educació Social. Vol tornar a l’Afganistan i treballar allà. Mentrestant encara queda alguna operació a la pell cremada que li causa problemes.

És un testimoni impressionant, és com Malala Yousafzai, però més propera, accessible i en català. És musulmana i parla de l’Islam, del seu i del fals, del radical, dels manipuladors dels ignorants. Ara la seva mare té por d’escoltar la ràdio per no anar a l’infern que li prometen els talibans. Seria un testimoni ideal per a les escoles, per als adolescents; no un drama sinó un exemple de superació, un acostament a altres cultures i religions. “Jo flipo quan un jove em diu aquí que s’avorreix. És que flipo molt.” I torna a fer riure l’auditori.

stats