OPINIÓ
Portada 04/02/2015

Grècia

2 min

Abans de les eleccions gregues del 2012 la casta europea estava histèrica per la possibilitat que Syriza arribàs al poder i ara, a les del 2015, ni cas, ni amenaces, ni escenaris apocalíptics, ni llenguatge cavernícola... Això només ho ha practicat la casta grega, no l’europea. Per acabar-ho d’arreglar guanya la formació d’Alexis Tsipras i les borses centrals europees no s’immuten, com si hagués guanyat Néa Dimokratía, el PP grec. Què ha canviat entre 2012 i 2015?

Els que encara pensam que la política institucional i de partits és la que pren les decisions i governa el món, òbviament, no ho podem entendre, jo el primer. Per tant cal parar l’orella al món dels diners, el que per alguns és l’actor principal de la política.

Analistes com Paul Krugman o Martin Wolf han explicat de forma diàfana com els anomenats rescats a Grècia, en realitat, havien estat rescats dels bancs creditors de Grècia, sobretot francesos i alemanys. Els diners aportats des d’Europa entraven a Grècia per una porta i, automàticament, sortien per l’altra cap a la banca creditora. Com a conseqüència d’això la morositat passava, majoritàriament, d’amenaçar els comptes de resultats privats a penjar dels pressuposts públics; Grècia (llegiu la població grega) passava de deure als bancs europeus (llegiu els accionistes dels bancs europeus) a fer-ho a les institucions europees (llegiu la població europea). Encara que havien estat els bancs privats els que havien errat les seves inversions, s’havien salvat els bancs europeus d’un més que probable impagament, les institucions europees salvaven els negocis fallits dels prestadors que no havien avaluat correctament els riscs. Una vegada més les institucions públiques (llegiu la població) havien salvat les corporacions privades (llegiu els accionistes).

El 2008, segons xifres oficials, el 100% del que devia l’estat grec ho devia a entitats financeres (també gregues), mentre que el 2014 el 68% ja ho cobria el Fons Europeu d’Estabilitat Financera, darrere del qual hi ha els estats i, és clar, per això les borses europees no s’immutaven malgrat que Syriza anàs a governar. A diferència del que passava abans de la intervenció europea a Grècia, al 2015, hi ha molt poca exposició privada al deute grec, ara aquesta exposició és majoritàriament institucional. Ara, si no es poden pagar els mestres d’escola i metges grecs, en retallaran alguns als europeus, ja no hi ha perill de retallar guanys i dividends als bancs francesos i alemanys. Per això cada cop se senten més veus que preveuen la possibilitats d’un quitament, és a dir, de pagar tothom els mals negocis de la banca europea.

En aquest escenari el PP, per boca de González Pons, reclama al govern grec “los 26.000 millones que les prestamos los españoles”. El que no diu el PP és que, com la resta d’institucions, el govern espanyol del PP va deixar els nostres 26.000 milions per tal que no s’imputassin com a pèrdues als comptes de resultats de les entitats financeres, una manera de socialitzar els riscs privats i traslladar la possibilitat d’impagament des dels bancs als estats europeus.

Amb aquest escenari a les elits europees ja no els preocupa tant un govern de Syriza ni un quitament, el 2012 feien un altre cantet però ara ja s’han retirat del desastre que provocaren. I això ho pogueren fer ja que són els que dicten als governs el que s’ha de fer.

stats