COM UNA PÀTRIA
Opinió 02/06/2017

Polèmica de nacres

i
Miquel àngel Llauger
2 min
Polèmica de nacres

“L’àngel desinfla les galtes / i encén les flames de l’aigua, / entre ficcions d’incendi / i polèmica de nacres”. Aquesta és la primera quarteta del sonet 'Brollador', de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, una de les peces més reeixides d’aquella poesia seva decorativista i juganera, que aspirava a la textura del marbre i de l’esmalt: la poesia pura, en diuen els manuals de literatura. La nacra té una qualitat cromàtica incomparable, i els poetes hi recorren quan volen parlar d’un univers marí resplendent. Jaume Vidal Alcover, en un poema d’homenatge a Blai Bonet, evoca així el món de “coral i espiga” del santanyiner: “Vora les nacres / prou que n’hi veig, d’espígol marí”. Josep Maria Llompart té uns delicats versos d’amor primerenc en què la nacra torna a unir camp i mar: “...em duies / un paner d’ametlons, copinyes, nacres / i tenies la veu color de rosa”. Les nacres remeten a una naturalesa pristina, però també són elements decoratius dels retaules literaris més barrocs. Llorenç Moyà, el poeta de les lluentors d’orfebreria, en col·loca a les seves filigranes: en un dels poemes de 'Posada de la núvia' hi ha una deessa que “en nacres es dessagna”.

Quan jo era petit, em posava unes ulleres de bussejar i veia nacres. No sempre, naturalment, ni a qualsevol banda, però no era difícil veure’n. Fa dos o tres estius, en vaig tornar a veure al Morer Vermell, a Alcúdia, després de molts d’anys. Hi vaig voler entendre un bon senyal. Però no. Ara llegesc que les nacres escassegen més i més, que hi ha un paràsit que les ataca, i que estan desapareixent fins i tot al Parc Nacional de Cabrera. Que s’acaben. En aquesta primera dècada del s. XXI, cap poeta ja no pot fer servir la paraula “nacra” sense remetre a un univers que es perd sense remei. Quan s’extingeixen ocells, o flors, o grans mol·luscs bivalves, el món es fa més pobre, perquè perd la capacitat d’oferir paraules als poetes. De cada vegada més, hi ha mots que no podem posar en un vers sense que en resulti l’elegia d’un món que hem malmenat.

stats