En edat escolar, jugàvem a escacs. A la nostra escola, hi teníem un instructor que ens preparava, i els caps de setmana, una vegada s’havien jugat ja les partides a nivell comarcal contra altres al·lots i al·lotes del Raiguer, anàvem a Palma, a jugar el campionat de Mallorca, que es jugava a Son Pardo, a l’hipòdrom, en una sala enorme i plena de llum. La veritat és que sí, hi havia tensió; tothom volia guanyar, és evident, quedar dels deu primers significava classificar-se per a la final del campionat de Balears, que es jugava en una setmana intensiva, boja –partida de matí i de tarda–, en un hotel d’alguna banda de Mallorca, contra altres joves, ara vinguts d’Eivissa i Menorca, i només els primers vuit classificats anirien al campionat d’Espanya.
Mai, però, vaig veure cap escena de tensió entre pares, ni tan sols la sana rivalitat entre els al·lots va arribar a un nivell malaltís, tot i la pressió psicològica que el joc implica. Els entrenadors, l’àrbitre, els pares i les mares: tots miraven jugar els seus –partides que sovint duraven més de quatre hores– i acceptaven el que havia passat: la victòria, la derrota, les taules. Quan un tenia l’oportunitat –l’encert– de guanyar, sí, es posava molt content, però no n’hi havia per a tant: sabíem que el pròxim dissabte ens podria tocar perdre, per molt que haguéssim estudiat durant tota la setmana una nova obertura o una estratègia empescada en una revista o rebuscada en un manual d’en Ludek Pachman. Els escacs són un joc ple de tensió, la inversió mental en aquest esport dona a les derrotes una especial virulència, com es va poder veure fins i tot en el passat mundial de Nova York, amb l’enrabiada que va agafar el gran campió Carlsen després de perdre una partida contra el sagaç –l’home de gel– Kariakin.
L’esport a nivell escolar ajuda a forjar el caràcter, a enfrontar-nos als nostres límits, que són immensos, a descobrir els altres i les seves ambicions. Els meus amics, que jugaven a futbol, a vegades em contaven que s’havien vist immersos en escenes violentes, perquè sobretot en el futbol les passions es posen a flor de pell, però més enllà d’algunes empentes i expulsions –vermella directa–, la sang no arribava a córrer gaire. Sovint m’he apropat, els darrers anys, a veure durant una estona un partit de futbol entre equips juvenils, i és ben veritat que, de la tribuna estant, t’adones que sobretot són els pares, els padrins, els que hi posen a tot plegat més passió; discuteixen les decisions arbitrals de manera grollera, i quan veuen una falta contra ‘els seus’ s’hi posicionen aferrissats, cosa que provoca tensions i malentesos i insults dels que defensen els altres colors.
L’esport, ja és sabut, és una vella manera de canalitzar l’agressivitat humana, de transformar en joc reglat la disputa i l’ànsia de superioritat i reconeixement. Però l’elegància no s’hauria de perdre, i sobretot la voluntat de donar exemple. L’esport ens ha de fer millors, no més bèsties. Els pares han de ser un exemple, no una advertència; encara que està prou bé que hagi passat la batussa d’Alaró: els al·lots poden adonar-se ara de quina mena de persones són els seus pares. Poden veure en què poden arribar a convertir-se. Poden descobrir com en poden arribar a estar, d’equivocats, els que es pensen que és així com s’arriba a ser un futbolista d’elit, multimilionari. Els pares no són exemplars perquè tampoc ho són els esportistes en què volen que es converteixin els seus fills. ¿Què hi ha d’admirable en les personalitats de Cristiano Ronaldo o Rafel Nadal, per exemple?
Veient quina mena de persones són els pares hi han sortit guanyant, els al·lots: és un descobriment que no té preu, aquest. Ara poden seguir jugant, divertint-se, fent-se homes com toca.
